Una de les primeres del barri en fundar-se, el 1876 i de les més antigues que es recorden. Durant els primers 45 anys d’existència tingué múltiples seus de lloguer fins que construïren un bonic edifici en propietat. Just abans de la guerra, amb una efervescència cultural impresionant (quadre escènic, coral, excursions) comptava amb 500 associats. Després del cop d’estat feixista entrà en crisi i amb molts deutes canvià el nom per La Familiar. Des de llavors, la cooperativa s’esllanguí fins que el 1995 un acte “acomiadava” l’edifici. Una altra mostra de la memòria col·lectiva del barri enderrocada.

Desconeixem la data de constitució però el 1893 ja la formaven una quarantena d’associats. Al 1920 la societat comptava amb gairebé 200 membres, però atravessà problemes econòmics i fins i tot, estigué a punt de desaparèixer. Pogueren salvar la situació gràcies a l’adquisició d’uns terrenys a un preu raonable que els permeté adquirir una seu pròpia. A la planta baixa hi havia la botiga-despatx, el magatzem, un forn i una sala de matança. Al primer pis, una gran sala-cafè i un petit escenari. I al pis de dalt, la sala de juntes i la biblioteca. No hem trobat els motius exactes de la desaparició però sabem que cap el 1931 deixà d’existir.

Creada el 10 de novembre de 1890 per setze treballadors arribà a ser la cooperativa més important de Catalunya amb 1.600 famílies associades, set sucursals a la ciutat i una granja a Cerdanyola. Destacà per l’organització de tot tipus d’events culturals, per l’oferta educativa, per la capacitat mutualista (contribuí a fundar una de les mútues més importants, la Vil·la de Salut L’Aliança). I en general, per ser sempre a l’avantguarda del moviment, essent la primera que acceptà a la dona com a sòcia de ple dret el 1929. Després del cop militar, en plena dictadura, entrà en decadència fins als anys 50, quan es malvengueren la majoria de propietats i desapareixé. La seu central actualment ha sigut ‘recooperada’ pel veïnat.

Fundada per un grup de 100 associats, el 20 de febrer de 1901. Al principi amb una petita botiga de queviures. Cobrien les despeses de les famílies dels mariners morts en naufragis. La cooperativa va anar creixent i va obrir un forn de pa, un cafè-taverna i una sucursal de la botiga de queviures al carrer Atlàntida 25. A finals dels anys 20 comptava amb prop de 300 socis. Durant la República va canviar el nom pel de Cooperativa Obrera y Popular el Siglo XX. La Guerra Civil va suposar la paràlisi total de l’activitat cooperativa. El patrimoni de El Siglo XX és encara avui motiu de disputa. El veïnat reclama que l’immoble, actualment abandonat i en estat semi-ruinós, sigui aprofitat per a ús popular i de les entitats barrials, recuperant així part de l’esperit cooperatiu de la Barceloneta.

La pesca sempre ha estat un ofici arriscat i perillós. Per això, des de l’Edat Mitjana els pescadors s’han organitzat per regular el seu ofici i ajudar-se mútuament. Així, sota un esperit de solidaritat i cooperació els pescadors han creat al llarg dels segles confraries, gremis, mutualitats, germandats, pòsits o cooperatives per atendre conjuntament les necessitats de subsistència. Va funcionar des del 1901 fins el 1979. A la planta baixa hi havia el cafè, d’uns setanta metres quadrats. Aquest comunicava internament amb el magatzem de queviures, l’entrada del qual donava al carrer del Mar, 104. Als baixos, d’uns dos-cents metres quadrats, hi havia les oficines, la sala de reunions i una gran sala d’esbarjo amb taules de billar.