Entre la riera Blanca i la riera de Magòria en data antiga nasqué el poble de Les Corts. El nom prové del llatí Corts o Cortis, per ser un terreny agrícola format de masos i masies dispersos. Malgrat l’annexió a Barcelona el 1897, mantingué un fort caràcter rural fins ben entrat el segle XX, on fins i tot, ni l’obertura de la Diagonal ni la creació d’una petita perifèria industrial variaren significativament les característiques de la població. Seguí essent bàsicament un poble fins els anys 1950-70, quan, llavors si, l’especulació desaforada, promoguda pel desarrollismo franquista modificà profundament la fesomia de la vil·la, convertint-la en pocs anys en una zona de gratacels, oficines i usos residencials per famílies amb cert poder adquisitiu. És durant aquella època d’obertura de grans vies i modificacions urbanístiques on hi aparegué amb força un moviment veïnal que intentà preservar la coherència territorial del barri, amb reivindicacions de les quals Huertas en feu sempre d’altaveu. Durant el recorregut, passejarem des de Les Corts velles a Les Corts noves, viatjarem des de Les Corts més rural a l’industrial, veurem algun exemple de pelotazo immobiliari i coneixerem algun dels racons més emblemàtics del barri.

Josep Maria Huertas Claveria va tenir una relació periodística amb la majoria de barris de Barcelona. La seva obra central, Tots els barris de Barcelona, és testimoni de l’estima i coneixement de la vida quotidiana dels habitants d’aquella ciutat que existia més enllà del Quadrat d’Or. És coneguda la seva relació inicial amb el Guinardó, on conegué el món polític, social i de barri que no l’abandonaria mai, així com el seu vincle amb el Poblenou, barri que feu seu amb la passió que el caracteritzava. Per què doncs aturar-nos a l’Esquerra de l’Eixample? Doncs perquè, malgrat el propi Huertas reconeixia que era un barri en un inici amb una identitat complexa, fou important en la seva trajectòria. A l’Esquerra de l’Eixample hi va viure la infantesa, hi fou empresonat i hi va acompanyar, com en tantes altres ocasions, lluites per a salvar el patrimoni de la ciutat, com la de la Casa Golferichs, amenaçada pel terror de l’Eixample: Nuñez y Navarro.

Sempre a cavall entre la història i el periodisme, destinà la major part dels seus escrits sobre els barris barcelonins a aquells territoris, precisament, que no formaven part de la Ciutat Vella. D’aquest Districte, no obstant, n’hi hagué dos que, per les seves característiques, cridaren la seva atenció. El primer fou, evidentment, el Xino o el Raval, però en segon lloc fou el sempre discret barri de Sant Pere. Per la seva antiga història de rebomboris, obrerisme i lluites veïnals, mereix ser revisitat com a part de la Barcelona popular, i rescatar-lo de l’ombra del sempre mimat- en paraules de Huertas- barri Gòtic.

Manchester Català?

Obrador de Barcelona?

Sant Martí de Provençals ha estat sovint presentat com el territori més paradigmàtic de l’arrencada industrial a Catalunya. Poblat des de l’edat mitjana en torn una esglesiola, la gran extensió de terreny que cobria el municipi, independent des de 1714, aviat provocà una clara diferenciació territorial entre les diverses zones que el composaven (El Clot, El Camp de l’Arpa, Poblenou, La Sagrera…). Aquestes diferències s’eixamplaren encara més amb la pèrdua de l’autonomia i l’annexió a Barcelona el 1897, que tornà a re-dividir administrativament els nous districtes. La condició perifèrica i l’enclau estratègic pel que fa als transports esdevingueren determinants pel fort desenvolupament fabril des de la meitat del segle XIX fins la reconversió industrial de la dècada de 1980. Durant el recorregut visitarem l’antic nucli del Clot: l’ajuntament, el mercat… i des d’allà anirem a cercar l’antiga església fundacional dedicada a Sant Martí.

En una ruta d’homenatge a la ciutat que va glosar Huertas Claveria cal donar una rellevància especial al Poblenou. Poblenoví d’adopció, visqué gran part de la seva vida en aquest barri on participà activament en el moviment veïnal, clar referent en les lluites per aconseguir un barri millor. El polifacètic Huertas ho feu primer com a cristià de base a la parròquia de Santa Maria i després participant molt activament en la fundació de la clandestina Comissió de Barri, les classes per a migrants (apropem-nos), la creació de l’Associació de Veïns del Poblenou, de l’Arxiu Històric del Poblenou o de l’Ateneu Popular Flor de Maig. Fins la seva mort, el 2007, estigué profundament compromès amb totes les lluites veïnals, com la de Can Ricart, que es desenvoluparen al territori.