La transició i nosaltres

«La transició i nosaltres», per Enrique Leyva, Ivan Miró i Xavier Urbano.

(Capitol del llibre De la protesta al contrapoder. Nous protagonismes socials en la Barcelona metropolitana. Virus, Barcelona, abril 2007).

«Hem superat les normes legals capitalistes. Iniciàrem la nostra lluita realitzant
assemblees malgrat la prohibició explícita de l’empresa. I les hem seguit fent a fora,
tot i la repressió. Hem prescindit, des del primer moment, del Sindicat i del Jurat com
a institució, car individualment uns ens han traït i altres no. Hem vist clarament que
el Sindicat és un instrument d’integració i repressió en mans dels capitalistes. Hem
anat a Magistratura, conscients que és un instrument igualment al servei dels patrons,
car les lleis són fetes per ells, per defensar llurs interessos. Finalment hem recolzat les
nostres reivindicacions amb les autèntiques armes: aturades, ocupació de la fàbrica i
—la principal— LA VAGA. Si hem utilitzat algun camí legal, no hem caigut en el
parany de subordinar-hi la lluita.
Hem forjat les nostres formes d’organització. A través de les assemblees han sorgit
comitès i comissions que porten a terme les iniciatives. La nostra unió s’ha forjat en
les assemblees. Ja hem indicat, però, el paper que han tingut en la lluita els companys
més conscients i combatius. Aquesta avantguarda ha estat en tot moment lligada i
compromesa amb la resta dels treballadors. Això ho hem aconseguit a les assemblees,
car allí és on es controlada l’activitat, i on tots els treballadors tenim la direcció de la
lluita. En les assemblees (òrgans de poder i democràcia obrera) hem discutit tots els
problemes i hem elaborat les reivindicacions. Tots hem pogut expressar-nos confrontant opinions. 

Totes les decisions importants de la lluita han estat preses en l’assemblea per majoria absoluta: no a les hores extres, ocupació de la fàbrica, vaga, continuar la lluita fora de l’empresa… Hem servit el moviment obrer. […] 

LA VAGA ACABARÀ, PERÒ AQUESTS VALORS ROMANDRAN
Assemblea de Treballadors de Harry Walker, 30 de gener de 1971

Si la Transició fou una derrota d’aquells moviments obrers i populars que s’expressaven mitjançant formes de democràcia directa i que apostaven per unes relacions socials no mercantils, és raonable pensar que, amb l’adveniment de la democràcia representativa i el triomf del projecte de modernització capitalista, el fil conductor de l’autoorganització al nostre país quedà estroncat. Els sabers organitzatius, els repertoris de confrontació, els marcs generals de sentit, en definitiva, aquells poders dels moviments acumulats durant el cicle de lluites que enllaçà el tardofranquisme amb la Transició, quedaren sepultats en la lògica de l’estat-democràcia.

Assemblees fabrils. Comissions i delegats revocables. Vagues salvatges, expropiacions, caixes de resistència. Boicots, sabotatges. Crítica del treball assalariat i la mercaderia. Desconfiança vers la representació. Subjectivitat antagonista, política, autònoma respecte a les sobredeterminacions empresarials i institucionals. On anaren a parar aquells aprenentatges? Fins a quin punt foren bandejats per la nova realitat política, econòmica, social? Es reconstituïren en noves modalitats d’acció col·lectiva? Si la Transició és la fossa profunda que pretengué desterrar del social la possibilitat i projecció de la subversió obrera («aquests valors romandran»), amb quins bagatges renaixerà l’autoorganització ja en plena democràcia de mercat? Qui la protagonitzarà?

En el camí a la democràcia representativa, les pràctiques antagonistes quedaren soterrades per noves i dominants pautes d’acció de caire conciliador: els imaginaris que sustentarien el nou règim polític s’edificaren precisament com un mirall invertit de les subversives lluites socials anteriors. Políticament, l’estat-democràcia actuà en el sentit que Paolo Virno atribueix al terme contrarevolució, un procés que «transforma en passivitat despolititzada o en consens plebiscitari els mateixos comportaments que semblaven implicar el deteriorament del poder estatal i l’actualitat d’un autogovern radical».

La canonització de la perversitat demòcrata restringeix enormement les possibilitats de la participació social. Tanmateix, l’exclusivitat del sistema de partits, el bloqueig amb què aplaquen la vida pública, ¿no haurà estat font renovada d’acció col·lectiva, de moviments socials amb una forta necessitat d’autonomia respecte —precisament— al sistema de representació? Possiblement, l’emergència actual de l’autoorganització en part s’explica per la constitució restrictiva de l’estat-democràcia.

Minoritzar el social explotat, clausurar més tard les últimes reminiscències de fuga política. Però encara faltaven manotades, que restringiren més intensament, si es pot, els espais per a la mobilització social. El cicle definitiu de la Transició finalitzà amb el cop d’estat, operació del poder per tancar files definitivament al voltant de l’estat-democràcia, que no reforçà la democratització de les institucions, sinó que en tot cas evaporà la possibilitat de democratitzar-les. El cop d’efecte es realitzà a traves d’un primer «atac fingit a la jove democràcia». Celebrada i espectacularitzada pels media la ínclita sortida de la crisi, aconseguiren que es perdés de vista el procés involutiu subjacent. En aquest cas el cop d’estat va ser la pantalla rere la qual es va acabar de clausurar amb pany i forrellat el procés de la Transició.

El soroll de sabres no suposà només una reestructuració —al pur estil de contrareforma— de la política autonòmica, sinó que impactà en la política econòmica. L’Acuerdo Nacional del Empleo, consensuat i firmat el 1982 entre el govern, la CEOE i els sindicats CCOO i UGT, suposà la definitiva institucionalització d’aquests. Si fins aleshores havia estat la UGT qui primer apuntalà el pacte social, a partir del cop CCOO decidí entrar també en el joc i beneficiar-se del repartiment de prebendes del reconeixement estatal. A canvi, només se’ls exigia concertar la introducció de formes flexibles d’ocupació i acceptar la restricció salarial.

Més enllà dels valors que cimentarien amb força les noves relacions socials nascudes dels pactes polítics de la Transició, positivitzats i socialitzats obsessivament en la població —consens social, delegació, ideologia dels diners—, les transformacions polítiques i productives accentuaren el debilitament de la resistència. Els pactes econòmics a la baixa, que impulsaren la reestructuració capitalista, la recomposició del mercat de treball i les classes socials, obririen el camí per a la integració obrera i la precarització. Una subjectivitat integrada, de mercat, passà a ser central per garantir l’acumulació en el nou paradigma. L’antiga composició obrera, política, amb instruments autònoms de classe, fou fagocitada —amb la palanca de l’atur— per nous territoris laborals on la flexibilitat dibuixa les atomitzades figures de la precarietat. Quin espai quedà per al dissens en una generació que, en el treball assalariat, pateix les conseqüències d’un pacte social que hipotecà els seus fills i filles? 

La Transició actuà com una geografia, deixà territoris no del tot coberts per l’oblit analgèsic, terres on les lluites sota el franquisme havien estat poderoses i que no acabaren de ser integrades en l’estructuració territorial de la nova democràcia, font de nous conflictes posteriors. Rellevant geografia territorial, la pervivència de comunitats nacionals diferenciades de l’Espanya eterna ens permet entendre per què al nostre país ha sobreviscut una xarxa crítica que ha produït moviments socials de manera recurrent:

«Una altra és la geografia de la Transició: no va ser el mateix l’impuls per acabar amb el franquisme que es vivia a Catalunya que, per exemple, a Castella. I això ha deixat uns sediments, unes acumulacions de forces diferents, que avui es noten: on hi ha més moviments socials? A Catalunya, sobretot en àmbits urbans, hi hagué resistències i clandestinitats, i per tant ara hi ha més capacitat d’autodefensa. En molts punts de l’Estat encara hi ha la cultura política del franquisme: passotisme, posar-se en política és immoral. Aquí té sentit revisar la Transició i totes les estructures polítiques i econòmiques que se’n derivaren, però en altres llocs de l’Estat no tant perquè ja va anar bé. Aquí és impensable la normalitat amb què a ciutats espanyoles els carrers tenen noms franquistes o estàtues de Franco». (D., Grup de discussió Transició).

També la geografia altra. La que no encaixa exactament en territoris físics, sinó en aquells espais polítics d’intervenció que no quedaren clausurats definitivament, perquè algú es dignà travar la porta a risc de perdre-hi les cames. Són els fils conductors que dècades després hem descobert amb entusiasme, itineraris, biografies i actituds personals que han sobreviscut a l’oasi desolador dels vuitanta-noranta i que ara emergeixen en un retrobament, produint fissures a les ruptures generacionals que ens havien debilitat. En part era d’esperar que algun dia, també, l’aflorament de l’autoorganització s’alimentés dels projectes d’emancipació minoritzats amb el tancament del cicle de lluites dels setanta, d’aquelles fugues reconstituïdes, d’aquells itineraris personals i polítics que enllacen amb la nostra actualitat. Tanmateix, no ha estat fàcil.

«La Transició incideix en el fet que totes les estructures, formes de gestió i participació de la vida social, política i econòmica estan ja preestablertes i no hi tenim cap incisió ni participació. És algo que passa al nostre voltant —a pesar de nosaltres. Quant a les ruptures generacionals, sí que són notables, sobretot en el sentit que sempre que s’autoorganitzen accions, mobilitzacions o activitats, els individus que hi participen són de franges d’edat molt similars, i dóna la sensació que els més grans de 35 ja estan cremats per l’engany sofert en el passat i per això no els incentiva res a participar». (I., CSOA La Krispa, Cornellà de Llobregat).

L’engany sofert, o la Transició com a mite, la ficció dels consens. Opiacis que han organitzat durant prou temps la subjecció de la transformació social a la democràcia representativa com a únic horitzó possible de l’acció política. Quan el mite ha tingut esquerdes, quan el dissens ha tornat a mostrar-se, quan noves subjectivitats han irromput sense tels als ulls, hem retrobat l’altra història de la Transició, i la univocitat de l’estat-democràcia ha quedat impugnada. Hem conegut com s’estructurà i què suposà per als nostres: el coneixement ha realimentat les pràctiques antagonistes d’avui.

«La Transició és transversal en tot el que anem tractant i segurament pels més joves ha estat molt interessant i impactant conèixer les esperances que es van crear vint anys enrere, i com aquestes van marcar les vides dels i les que van participar de moviments autònoms al barri i a la fàbrica en un context de mobilització força generalitzat i un clima d’expectatives d’alliberament on la col·lectivitat era, com a mínim, àmplia. Entendre la decepció posterior al període de la Transició i com va afectar la sensació de fracàs en les relacions i la pràctica diària d’aquells i aquelles que conformaven el moviment obrer (o l’esquerra radical, si li volem dir així) crec que va facilitar dues coses: per una banda que els més joves revaloritzéssim les nostres experiències recents malgrat el desencant o la sensació d’anar perdudíssimes, doncs érem més conscients del refredament que havien viscut les pràctiques antagonistes durant força temps; per altra banda, va permetre reflexionar entorn de la impaciència que havíem viscut en els processos en què havíem participat». (Qüestionari a Col·lectiu Ciutat/Empresa, Esplugues de Llobregat).

Hem conegut a més que els ritmes de la Transició foren per si plenament antidemocràtics: no podien ser assumits sinó per estructures professionalitzades o jeràrquiques. Hem entès que l’àmplia mobilització obrera i popular de l’època, la que de fons motivà el canvi de règim, fou apartada amb un cop de mà de les elits de cara a la gestió del canvi. Hem entès que els mites són aquells relats que cohesionen els llaços socials fins que arriba el moment en què s’esquerden.  I la Transició, com a mite, cohesionà llaços socials en un sentit: «els canvis només poden ser gestionats pels polítics». Una noció per la qual la mobilització popular ha de ser exclusivament un mecanisme que activi una posterior gestió professionalitzada de les demandes. Com que s’ha de limitar a la reivindicació, no cal que contingui mecanismes reals de presa de decisions i execució d’allò decidit. El social s’ha de limitar a la generació contingent, i en certa mesura irresponsable, de demandes que el sistema politicoinstitucional s’encarregarà de metabolitzar i adequar des de la responsabilitat i contenció. S’ha d’oferir a la societat un producte amb un «acabat professional», de tal manera que no s’hagi de molestar en la decisió i execució política, sinó únicament en la producció de valor. Des d’aquesta perspectiva, les mobilitzacions populars i experiències emancipatòries no han de traspassar mai el llindar de la «reivindicació», a efectes d’una posterior gestió, tractament i execució per instàncies orgànicament heterònomes al social.

Considerar tota la mobilització social produïda al llarg de la Transició com únicament reivindicativa i silenciar les riques experiències d’autoinstitució inocula en els imaginaris presents la subordinació de la societat respecte a l’estat. Relega l’expressió del social a la categoria de rèdit pels jerarques, objecte de la manipulació i mal·leable segons convingui. Fixa, per a la forma social de pensar el canvi, que l’acció col·lectiva només pot ser pretext perquè els dirigents puguin moure fitxa segons convingui.

Aquests tipus de processos tracten de «transformar el poder constituent en poder extraordinari, aixafar-lo sobre l’esdeveniment i tancar-lo en una fatuïtat només revelada pel dret». Delimitada així la naturalitat de l’esdevenir polític, el poder constituent queda relegat a l’estatut de simple participació en alguna cosa ja constituïda, se li nega la possibilitat de ser origen i procediment absolut. Adhesió del social a un sistema preconstituït que estableix la matriu, els canals i els procediments de la participació política. I si la relació entre el social i el polític queda establerta com a participació d’un en l’altre, es coarta la possibilitat d’invertir la relació de subordinació.

Quan es parla de l’acció política de la societat en termes de participació —i se n’assumeix la conceptualització—, s’accepta que l’activitat política no pot ser més que participació, esmussada, en alguna cosa que ja existeix. La societat, així, «participa», i el conjunt estat-democràcia-participació crea. Però reprenent la forma genuïna de la història social: creiem que la societat crea per si mateixa, i si bé d’aquesta creació poden emanar relacions socials alienades, com ara l’estat, o la implantació de cotilles a la mateixa creació —com la mistificació de la participació—, la societat per contra pot, si vol, implicar-se en la creació de la totalitat normativa: això és, l’autoinstitució. La gestió de la Transició va treballar amb tossuderia en la direcció contrària, les elits no governaren el canvi només de manera propositiva sinó actuant amb mètode per desactivar la capacitat autoinstituent de gran part de l’acció col·lectiva i, per tant, sobreactivant les expressions únicament reivindicatives. La postmodernitat de l’estat-democràcia quedà així nodalment prefigurada.

La posterior evolució a la baixa tant de la qüestió obrera, com de la urbana i la nacional, obeí a la seva limitació a la reivindicació, a la delegació en les noves institucions estatals del poder popular que s’estava autoinstituint. L’acció col·lectiva en la Transició, sobretot la protagonitzada pel moviment obrer, forjà en el seu si processos d’autonomia; en l’àmbit del seus imaginaris es produïren ruptures efectives de la política entesa com a delegació, s’engegaren processos col·lectius gestionats pels seus protagonistes. Esberlant el mite, moltes d’aquelles lluites anaven més enllà d’una «lluita per la democràcia», ja que superaven la reivindicació i apuntaven a constituir formes d’organització social altres. Ara bé, les tendències autònomes i anticapitalistes foren emmudides per l’estrèpit de la «reivindicació democràtica». Quines causes impediren que les expressions d’autonomia d’aleshores es traduïssin en un «veritable» moviment autònom articulat, amb consciència dels seus interessos específics —no necessàriament unitaris— i de les seves genuïnes formes d’organització i execució? Eren prou fortes les tradicions i referents, la producció teòrica activa, els espais físics vinculats a l’autoorganització, i els elements materials perquè actuessin com a catalitzadors del procés autoinstituent? 

Els límits de l’autoinstitució del moviment obrer prefiguren els límits de l’acció dels moviments socials en la Transició, però també adverteixen de les debilitats dels moviments en l’estat-democràcia. Fer emergir les claus que minoritzaren les tendències a l’autonomia obrera durant aquells anys, entendre les tensions entre la reivindicació i l’autoinstitució…, són complexes dimensions de la Transició silenciades fins avui. Per a nosaltres ofereixen usos, memòria rediviva, llera de continuïtat per a les experiències d’autoorganització que avui es construeixen…

Per la nostra pròpia pràctica política, i per la de qui ens precedí, hem entès com a mínim que els canvis són producte de l’acció col·lectiva i que s’ha de reblar el clau fins què l’acció col·lectiva sigui reconeguda com a origen, llera i destí del canvi polític. Això suposa reapropiar-nos de la política com a esfera inherent a l’activitat social de tot ésser humà. Això suposa anar més enllà, o quedar-nos més cap aquí, de la reivindicació: creant comunitat capaç de pensar i materialitzar desigs o necessitats, processos que autoinstitueixin un espaitemps de determinació sobirana de les claus de la vida col·lectiva.

«A l’Estat espanyol, s’ha passat, en només trenta anys de diferència, d’un context de generalització de processos autoorganitzatius als barris, a les fàbriques i al carrer, basats en la potencialitat de les lluites de base, a una situació de desestructuració gairebé total d’allò que fa referència al sentit col·lectiu i comunitari de les nostres vides. La Transició, i la imposició d’una democràcia continuista amb el règim franquista anterior, va aconseguir desactivar i absorbir bona part de les inquietuds polítiques i vitals presents aleshores». (Qüestionari al CSOA HAMSA)

Les hipoteques de la Transició han començat a esberlar-se. Aquell procés que constituí la democràcia representativa a costa d’ofegar les expressions de la democràcia directa està sent impugnat pels nous protagonismes socials. Aquests nous protagonismes, vinculats a les conseqüències precaritzadores de la reestructuració capitalista, obren noves perspectives per pensar l’organització social. El debat sobre la representació, sobre l’acció col·lectiva, sobre la gestió del social, està avui en marxa. Han hagut de passar més de dues dècades d’ençà que la Transició blindà el nou règim: l’estat-democràcia, aquell moviment continu d’expropiació institucional de la política.

Descarrega’t De la protesta al contrapoder o compra’l a La Ciutat Invisible