A cavall del llibre de memòries, la crònica i el diari íntim, “Los setenta a destajo” ens dona una precisa radiografia sociològica i psicològica de la joventut benestant i contestatària de finals del franquisme.El llibre gira entorn tres eixos bàsics d’interès: Les lluites estudiantils de principis dels setanta; la gestació i dia a dia de la revista Ajoblanco i la reconstrucció i destrucció del moviment llibertari català entorn la CNT.
El llibre arrenca als primers anys d’universitat de l’autor, a principis dels setanta, on es descriuen les lluites estudiantils d’aquesta època a la universitat catalana. Brillant i molt significatiu és el mapa que dibuixa l’autor de les guerres fratricides en el si del moviment estudiantil entre els maoistes de Bandera Roja i el PSUC pel control d’aquest, on els dirigents es mouen entre l’estratègia de vanguardia i la misèria política, totalment aliens a la realitat popular i obrera. Dirigents que, casualitats de la vida, conformaran anys més tard gran part de la l’elit política, econòmica i cultural catalana. Així doncs se succeeixen els noms amb trajectòries polítiques i vitals només comparables al tram psicològic que va del Dr Jeckill a Mr Hide: els maoistes Jordi Solé Tura (PSC) i Federico Gimenez Losantos (COPE), els del Front Obrer Català Pasqual Maragall, Narcís Serra (PSC-la Caixa) i Miquel Roca (CiU), el contracultural i underground Quim Monzó (articulista de la Vanguardia i furibund antiokupa), la llibertària Karmele Marchante (gurú de salsa rosa i Supervivientes) i un llarg etcètera que no necessita presentació.
Mitjançant les experiències de l’autor percebem com des de finals del franquisme es va gestant tota una sèrie de pràctiques polítiques que sota el paraigües de la lluita antifranquista assenta les bases perquè les elits prenguin posicions en la futura democràcia.
