Telèfon llibreria: 932 989 947 cooperativa@laciutatinvisible.coop

El passat 2 de desembre vam realitzar una xerrada a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona en el marc de les terceres jornades  organitzades pel Grecs (Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Social) amb el títol genèric de: “Recuperar el comú. Més enllà de l’espai públic”.

Aquell dia en concret, es dedicà a les pràctiques urbanes dels moviments socials de base i vam compartir la taula amb dos companys, un de Can Masdeu i l’altre de La Rimaia, que explicaren els projectes respectius. Nosaltres, des de La Ciutat Invisible, ens aproximàrem a la trajectòria de l’Assemblea de Barri de Sants i dels moviments socials del barri.

A partir d’aquella presentació seguírem treballant en el tema i en sortí aquest article, una versió llarga del que es va dir durant aquella jornada. I que també hem cregut oportú publicar com una aportació pel debat, donada la proximitat de les jornades de reflexió “Pensar el moment” que es realitzaran aquest cap de setmana a Can Batlló.

Si voleu, us és preferible i més còmode per la lectura podeu consultar i baixar-vos la versió amb PDF, clicant aquí.

15 anys construint allò comú:
l’autonomia al barri de Sants

I el 15M tot va esclatar…

Per Abdul Azrahed

Per circumstàncies que ara mateix no venen al cas, el moviment del 15M em va agafar a contrapeu i fora de Barcelona. -Increïble! El que mai havíem vist, com gaudiries… Has de tornar immediatament per veure-ho! Les converses telefòniques amb els meus companys i companyes, no podien més que transmetre’m la immensa il·lusió que provocava el fet de veure, per fi, milers de persones articulant nocions comunes en assemblees multitudinàries, sortint al carrer i prenent la plaça principal, el lloc central per excel·lència de la ciutat.

Pels qui treballem des de fa anys, directa o indirectament, a la llum o a l’ombra, per transformar l’actual estat de coses a partir de l’autoorganització quotidiana, aquell esclat suposà un salt qualitatiu, però sobretot quantitatiu, important. Durant dos mesos, la Plaça Catalunya esdevingué l’escenari principal de visibilització i canalització de la indignació que provocava l’enèsima crisi capitalista i la pèrdua de confiança cap al marc polític-econòmic hegemònic, la democràcia representativa espectacular i l’economia de mercat financiaritzada. De sobte, una nova generació prenia la iniciativa i sortia al carrer per primera vegada, posant en primer pla, de nou, una forma de descontent a l’esfera pública. La conquesta d’un lloc possibilitava l’encontre i per tant la capacitat d’instaurar un “nosaltres” genèric que potencialment s’obria a qualsevol persona que, senzillament volgués compartir i fer col·lectiva la indignació. Un estar-juntes o trobar-se, que possibilitava el desenvolupament de tot un conjunt de potencialitats per alimentar una perspectiva comuna que qüestionés el capitalisme com a règim d’explotació-acumulació i el vehicle de la seva legitmiació, la lògica de la representació. Un somni compartit que simbolitzava el despertar generalitzat d’una població farta i indignada de no ser tinguda en compte en les qüestions més decisives. Fartes, de ser poc més que víctimes propiciatòries i impotents de la crisi; indignades, de saber-se condemnats a ser peons d’una partida d’escacs orquestrada i dirigida per altres.

Una indignació que operà com a canalització d’una força col·lectiva i no com a expressió de la impotència. Un sentiment compartit gens “sentimental”, més important per la vinculació mútua que possibilitava i instaurava que per la pròpia emoció en si. En aquest sentit, no tingué res a veure amb l’¡Indigneu-vos! edulcorat de saló de Hessel.1 El context de crisi generalitzada i la seva posada en situació, performaren la qualitat i la força del descontent col·lectiu, al carrer. Era una indignació més com la de Spinoza, primària i terrenal, com l’expressió d’odi cap a algú que ha fet mal a algú altre. Una emoció viscuda com una rebel·lió de la pròpia experiència,2 articulada mitjançant un gest com a capacitació col·lectiva per poder actuar contra l’opressió i impugnar les causes del malestar. Com el 27 de maig, després de perdre i recuperar la Plaça de Catalunya arran del desallotjament dels mossos d’esquadra. Un assalt important per la seva articulació com un gest d’autoafirmació i possessió col·lectiva de l’indret.3

Cal aclarir però, que el combat en el camp de la significació i delimitació conceptual del moviment va travessar i seguirà travessant també els debats sobre les formes de protesta i les seves concrecions. Per sobre de tot, i potser en això també radica la força dels indignats, es tracta d’un moviment plural i heterogeni, en construcció permanent, amb capacitat de mutació en funció de l’oportunitat i el moment polític. Caldrà seguir reformulant els interrogants bàsics i inicials que s’obriren aleshores: Què ens indigna? Perquè estem indignats/ades? I com exterioritzem, traduïm, ens organitzem i actuem en conseqüència amb aquest sentiment polític? Preguntes centrals a l’hora d’escatir les tàctiques i formes de mobilització, potser més enllà de l’impacte social mensurable, la força incommensurable del 15M.

Tot el que puja, baixa o com estabilitzar la protesta social?

Però tota aquella força no va sorgir, ni podia sorgir del no-res. Per comprendre d’on va néixer l’energia d’aquells mesos i per fer facilitar l’anàlisi del moviment, caldrà fer unes passes enrere, aplicant en retrospectiva la clàssica noció de cicle de protesta dins els cicles polítics d’acció col·lectiva.4 Els cicles de protesta són talls sincrònics, moments/situacions, en que la concentració de l’acció col·lectiva contenciosa d’un grup social supeditat impacta a l’estructura política i social hegemònica del grup dominant. Es constitueixen en forma de punts àlgids d’acció col·lectiva, on els actors involucrats posen en comú un determinat repertori d’acció i mobilització, unes formes de lluita i articulació de la protesta, en funció d’una estructura d’oportunitats polítiques determinades, per impugnar l’ordre social establert. Si és un cicle, és perquè l’abast del mateix es repeteix, irregular, però, pendularment. La seva trajectòria s’expandeix i es contrau, alternant moments d’alta presència i visibilitat o de flux, amb moments de debilitat i invisibilitat o reflux. Icònica i gràficament, la forma clàssica de llegir aquests processos és equiparar la trajectòria de la participació social amb la d’una muntanya russa de qualsevol parc d’atraccions. Les pujades i baixades, els plecs i replecs es succeïxen, generant ones i corbes d’inflació i deflació de la potència, la eficàcia i visibilitat del moviment concret.

Per això, els qui desitgem la continuïtat dels moviments més enllà d’aquest esquema, gairebé és més important saber com davallar del cicle concret que la pròpia pujada potencial posterior. No tant sols cal ser un bon surfista (col·lectiu) per travessar amb èxit els tsunamis espectaculars, sinó esdevenir un bon paracaigudista, o millor, preparar la infraestructura necessària per amortiguar el cop de la presumible caiguda de després de cada cicle de protesta. De tal manera, que cada vegada que, successivament, s’aterri des d’una dinàmica alcista, hi hagi mecanismes pal·liatius que et permetin retornar a un punt més alt del que es tenia abans de l’inici del cicle anterior. És només així com, poc a poc, centímetre a centímetre, els moviments socials de base ens anem apropiant de l’esfera pública i política o construint des de l’antagonisme, allò comú.

La importància de la creació de llocs per la reproducció de formes de fer política i la interrelació entre espai i poder no és nova, ja Carl Schmitt certificava que: “No existeixen idees polítiques sense un espai al que siguin referibles, ni espais o principis espacials als que no es corresponguin idees polítiques”5. La producció de l’espai, seguint a Lefevbre, és la producció de l’espai diferencial. Aconseguir produir espais implica la producció de relacions socials diferenciades en territoris diferents6. És a dir que la territorialitat s’implica mútuament amb la sociabilitat i a l’inversa. Per això, només si s’aconsegueix una “acampada permanent i generalitzada”. O menys metafòricament, la llarga pervivència de llocs propis i certes infraestructures organitzatives en tots els camps de la vida: social, polític, i econòmic hi ha alguna possibilitat, alguna garantia d’èxit. Cal teixir alternatives horitzontals d’abast estructural, altres formes-de-viure, de dir, de fer i de relacionar-se que potencialment comparteixin més i més persones. Generalitzant i estabilitzant l’efecte “acampada”, és a dir generant llocs propis d’autonomia efectiva des d’on impulsar estratègicament, no tant sols tàcticament, formes de vida que subverteixin l’ordre dominant, gradualment, per tots els barris de la ciutat.

La continuïtat d’aquesta ocupació generalitzada de l’esfera pública dependrà de la pròpia habilitat per vèncer les possibles corrupcions de la potència col·lectiva. Tant pels perills del present: la incapacitat de traduir el descontent i la indignació en acció efectiva i performativa; l’aïllament autàrquic i autorreferencial, la confusió mitjans-fins (finalització d’un mitjà de lluita)7 o l’espectacularització excessiva de la protesta8. Com potser més importants, els del futur: la desmobilització per contagi fins a l’apaivagament amb una desconnexió individual gradual d’allò comú, i en general, les possibles discontinuïtats temporals i trencaments generacionals. Com construir ponts transitables per l’experiència autònoma? Com inventar sistemes de comunicació que possibilitin la transmissió de l’autoorganització més enllà de l’immediat i les persones concretes?

En aquest sentit, cal saber partir des de les individualitats, des de la base, però també aprendre a mirar més enllà, transgeneracionalment. Com ho feren els nostres besavis i avis en el període 1870-1939, transmetent de pares i mares a fills i filles la necessitat d’autoorganització i resistència. Així com la preponderància de posseir institucions pròpies (sindicats, cooperatives, ateneus, mútues) on desenvolupar formes de sociabilitat autònomes, una esfera pública proletària no estatal9, un imaginari i espais comuns. Un exemple d’aquestes institucions autogestionàries foren les cooperatives, des d’on s caminava amb el propòsit d’orquestrar una revolució lenta, però segura i de llarg abast, des dels fonaments de la transformació del consum individual i familiar. O, més a prop en el temps, com ho han fet, en part i relativament, a Euskal Herria des de 1975 o a Bolívia recentment. Tant sols d’aquesta forma, creant i eixamplant les noves institucions autogestionades i relacions derivades de la cooperació social, el descens irreparable de la corba no serà inevitable i el cicle de protesta insurreccional, estabilitzat en el punt àlgid, esdevindrà una situació revolucionària permanent.

Més enllà de la visió simplificadora i episòdica d’aquest tipus d’unitats d’anàlisi, que tant sols serveixen per facilitar la lectura d’aquesta mena de processos, la realitat sempre resulta més obstinada i complexa. Els cicles s’intercalen, s’entrecabalguen entre si, disruptiva i arrítmicament, lluny de mantenir una seqüència regular. Els repertoris d’acció i les formes de protesta poden viatjar d’un cicle a l’altre, virtualitzar-se de forma diferent, entremesclar-se, entertolligar-se, subvertir-se. Que la noció de cicle de protesta ajudi a ordenar l’anàlisi no vol dir que s’estableixi com a dogma i que no pugui deconstruir-se. El problema que planteja la noció de cicle de protesta a nivell analític, com molts conceptes de les ciències socials, és que sovint s’oblida que han de ser les categories d’anàlisi les que descriguin la realitat i no la realitat la que s’ajusti a les nostres categories d’anàlisi. La complexitat de la realitat desborda la potència del llenguatge, els conceptes s’acomoden a una perspectiva determinada i al seu esbiaix analític. Darrera els cicles de protesta i les seves variables: les formes d’articulació, el repertori d’acció i l’estructura d’oportunitats polítiques, normalment hi ha factors que s’escapen qualitativament de la lectura per cicles. En el cas del 15M, per exemple, l’instrumental teòric proposat, resta cec i impotent a una de les característiques principals de la mobilització. Una força aglutinadora que mobilitza quasi emocionalment als seus protagonistes, una energia que alimenta el col·lectiu, que parteix i es canalitza a través de la mancomunió d’un sentiment, la indignació.

Són aquestes formes d’acció les que permeten llegir la complexitat i mescla dels ingredients dels que es composen els diferents moviments, això és la continuïtat o el trencament respecte formes anteriors. Perquè no és l’acció en si la que promou la potència política, sinó la intel·ligència en la combinació tàctica de varies tipologies d’intervenció en funció de la lectura de la situació i el moment polític. És evident, per exemple, que l’acampada-protesta constitueix un tipus d’acció recorrent dins el repertori de protesta dels moviments socials catalans: com les de desembre de 1994 a la Diagonal en favor de destinar el 0.7% del PIB als Països en desenvolupament; Trenquem el Silenci el maig del 1999, les de maig del 2000 contra la Desfilada Militar o les d’abril de 2003 contra la Guerra de l’Iraq. I això és així perquè, ja està dit, les tendes i els campaments permeten configurar llocs propis -més o menys efímers-, però en definitiva llocs, que possibiliten l’encontre. Espais simbòlica i físicament autònoms, des d’on concretar l’autogestió i assajar l’autogovern.

Una altra invariància en les formes de protesta dels últims temps, és que la presa de decisions es vehicula mitjançant l’assemblea, màquina d’articulació i de gestió col·lectiva per excel·lència dels moviments socials de base autònoms de les darreres dècades, i que s’ha transmès de generació en generació. O no menys important, la persistència de l’ocupació més enllà de l’okupació, com a pràctica política de reapropiació d’espais comuns al llarg dels diferents cicles, desvestint-se -per sort- de les seves disfresses identitàries.10

L’ascensió d’un nou cicle de protesta:
De l’oposició al Pla Bolonya a la indignació generalitzada

A grans trets, podem dir que Plaça Catalunya es va convertir en l’epicentre on es concentraren i condensaren totes les formes polítiques d’articulació de la protesta antagonista d’aquestes darreres dècades a la ciutat. Malgrat la complexitat en l’escala d’anàlisi, degut a la intersecció de d’onades llargues i curtes o la variabilitat en l’escala territorial, podem dir que el 15M barceloní va ser el resultat de la intersecció d’un cicle de protesta curt començat a partir de les lluites contra el pla Bolonya a les universitats l’hivern de 2008 i d’un de llarg, que arrencà a la dècada dels 90 del segle passat.

La lluita contra el pla Bolonya, més enllà de la seva efectivitat pràctica va propiciar l’entrada d’una “nova” generació a l’escena antagonista de Barcelona. Durant 4 mesos, mitjançant l’acció directa, s’ocuparen facultats i el rectorat de la UB, un altre clàssic en el repertori d’acció tradicional de protesta estudiantil barceloní, amb l’expressió d’unes formes de lluita que transcendiren el fracàs de la impugnació del propi pla. Fou llavors quan aparegueren nous projectes d’okupació, com La Rimaia, Barrilonia o La Carboneria, que permeteren estabilitzar i al mateix temps “escapar” de les lluites parcials estudiantils amb la creació d’una nova institució popular d’autogestió del coneixement, la Universitat lliure. El març de 2009 la dura repressió del moviment es mediatitzà i desembocà en una gran manifestació que podem llegir, en part, com la obertura de la protesta dels estudiants. Fou al caliu d’aquells esdeveniments on es començaren a teixir noves aliances que reactivaren l’antagonisme.11

El 29 de juny del mateix any, individualitats, col·lectius i sindicats de base, seguint l’estela victoriosa dels conductors d’autobusos, protagonistes de la lluita pels dos dies de descans contra TMB constituïren l’Assemblea de Barcelona. Semblava que alguna cosa començava tímidament a entrar en ebullició, la indignació començava a traslluir-se a través de les noves mobilitzacions. El 19 desembre de 2009 un grup d’activistes expropiaven un supermercat Caprabo/Eroski a Nou Barris. L’1 de maig de 2010 centenars de persones ocupaven simbòlicament l’hotel de luxe Mandarín en ple Passeig de Gràcia. El 25 de setembre s’organitzà la festa de la Mercè crítica, donant lloc a l’anomenat Moviment del 25 i a una manifestació que, amb una acció contundent i espectacular ocupà la seu del banc espanyol de crèdit, amb fort contingut simbòlic al tractar-se de l’antiga seu del PSUC de la guerra. Durant uns dies, milers de persones ompliren d’intensos debats l’edifici més cèntric dins l’espai més cèntric de Barcelona. La crisi colpejava amb força i el Banc expropiat possibilitava la trobada i posada en comú dels motius col·lectius: Quina és la teva vaga? Quina és la nostra vaga? Fou llavors quan la indignació començà a esdevenir col·lectiva i a massificar-se, també gràcies a la labor que es feu des de l’Agència d’informació 29-s. En aquell context, explosionà la primera espurna durant la vaga general del 29 de setembre, que prengué uns tints insurreccionals que feia molt de temps que no vivíem a la ciutat. Aquell dia, l’espontanietat i la força popular dels moviments, guanyaren la partida pels carrers del centre, desbordant la prepotència dels agents policials i els seus comandaments.

Després vingueren un seguit de mobilitzacions, més o menys nombroses contra la reforma de les pensions i les retallades, com la manifestació del 22 de gener de 2011, que finalitzà amb l’ocupació, durament reprimida del Palau del Cinema, que havia de convertir-se en la Casa de la Vaga, en una acció d’anticipació de cara a la vaga general convocada el 27 del mateix mes. Una protesta no recolzada pels sindicats majoritaris i que finalment, per dèficits de previsió no va resultar gaire exitosa . Posteriorment arribaria l’1 de maig de 2011, quan una amplia manifestació es desvià dels previsibles recorreguts tradicionals i anà cap a la zona alta, també amb alguns incidents en una àrea poc acostumats a rebre, ni els embats de la crisi ni les seves conseqüències socials.

I poc després, el que ja coneixem, la traducció al carrer de la crida col·lectiva i rabiosa de les xarxes socials; barrejat amb un descontent generalitzat que sorgia inicialment de Madrid, amb ecos de Tahrir i que ressonava per tot l’estat; més l’aportació i canalització -més nostrada- dels qui havien participat de les mobilitzacions dels darrers mesos; propiciaren l’esclat final del punt àlgid del cicle amb el 15m d’enguany i l’ocupació del lloc simbòlicament central per excel·lència de la ciutat, la Plaça Catalunya.

Sants: 15 anys construint i articulant un espai polític comú

Però no és d’aquest cicle de protesta que he vingut únicament a parlar avui, o si, però en una altra escala espacial i temporal, la del barri de Sants. Aquest repàs dels últims temps tant sols serveix per traslladar la idea elemental de que les lluites espectaculars no apareixen del no-res, i tampoc, evidentment, acaben en no-res. Els punts més visibles i els pics més alts de mobilització tan sols són el resultat de processos complexos, confluència d’un o diversos grups de gent amb l’empenta necessària per a prendre la responsabilitat de l’acció social, combinat amb el compromís constant de la lluita del dia a dia de molts col·lectius i persones des de la base.

Aquesta última setmana ha estat moguda al barri d’Hostafrancs, potser per això no m’he pogut preparar tant bé com voldria la intervenció d’avui, i fins i tot, podria dir que els esdeveniments han acabat per truncar-me una introducció que tenia pensada glossant els èxits relatius assolits darrerament al barri. El desallotjament sobtat de l’habitatge18n, un bloc d’edificis buit i abandonat, entre les mans d’una immobiliària i de la banca, recuperat per l’assemblea indignada del 15m de Sants, desacredita la visió totalment positiva que anava a donar de l’actualitat social.12

Al marge d’aquest petit entrebanc, a Sants últimament no ens podem queixar. És el segon any que s’organitzen les Festes Alternatives al parc de l’Espanya Industrial, després d’anys de reivindicar-ho via acció directa. Enguany en farà divuit que es realitzen, aconseguint una afluència de gent cada cop major, sense subvencions i al contrari, constituint un mitjà imprescindible que permet l’autofinançament dels moviments al llarg de l’any. Però també i potser més important, l’actualització anual de l’estar-juntes gestionant un espai comú. De fet, va ser al voltant d’aquest event anual que va néixer l’esperit de lloc comú i la noció d’un nosaltres, elemental per qualsevol projecte de l’autonomia. Com un pretext, la festa és un element cohesionador de primer ordre a qualsevol esfera antagonista, també a la santsenca.

El mes de juny passat, després d’una lluita que es remunta a finals dels anys 70, vam aconseguir entrar a Can Batlló. La gasiveria de la propietat, la immobiliària Gaudir de la família Muñoz i Ramonet -d’origen franquista- i la inacció de l’administració, va provocar la paralització del pla durant els primers trenta anys de democràcia. En aquells anys, la sempre vigilant resistència veïnal va impedir també amb una pressió constant i incansable, les possibles aventures privatitzadores. Després de mil estira i arronsa, farà dos anys, des de la Plataforma Can Batlló pel Barri es va plantejar a l’Ajuntament que, o bé activaven i acabaven el procés, o l’11 de juny de 2011 s’entraria forçosament al bloc 11 del recinte. Al principi, la regidora Inma Moraleda, va riure irònica i incrèdula: -I ara! No us preocupeu, el juny del 2011?Ja estarà tot fet!… Però quan s’acostava la data i van veure que, efectivament, no havien fet res de res, es van començar a posar nerviosos. Uns dies abans del que havia de ser l’ocupació, coincidint també amb la immediata desfeta socialista i l’ascensió dels “neoconvergents” a l’ajuntament, van trucar precipitadament, comunicant que cedien la nau indefinidament. I allí sóm des de llavors, recuperant un espai privat pel barri, comunalitzant els recursos, garantint la “publicitat” d’un espai molts anys tancat i construint una biblioteca, un auditori, salas per col·lectius, un rocòdrom, una ludoteca, acollint el banc d’aliments i en definitiva, demostrant que l’autogestió no tant sols és possible, si no desitjable.

Entre d’altres processos col·lectius en marxa, a destacar, hi ha la campanya per la recuperació de l’antic edifici de La Lleialtat Santsenca, seu d’una antiga cooperativa, actualment abandonada i de propietat municipal, que una part molt representativa del teixit associatiu reclama. De moment, tot apunta a un futur èxit en les seves reivindicacions. També òbviament cal recordar les tres amenaces de desallotjament frustrades per l’autodefensa popular del Centre Social Autogestionat Can Vies, que enguany farà quinze anys de resistència.

Per no parlar de la nombrosa xarxa de locals i infraestructures socials que s’estenen a hores d’ara per tots els racons del barri, i que permeten, incipientment, la constitució d’aquesta mena d’esfera pública no estatal de la que parlava abans: el mateix Can Batlló o Can Vies, el Casal Independentista Jaume Compte de Sants, l’Espai Obert, el Centre Social de Sants, l’Ateneu Llibertari de Sants o l’hort comunitari de La Farga. O l’existència de col·lectius com: Negres Tempestes, el col·lectiu d’arquitectes de La Col o darrerament, la Xarxa de Suport Mutú. O l’eixam de projectes d’economia social i autogestionària que, poc a poc, s’estén pel territori: la Xarxa d’Intercanvi de Sants, les cooperatives de consum: Germinal-Sants, Panxacontenta de l’Espai Obert i Faves comptades del Casal Independentista. Les de treball: Teteria Malea, el videclub Pim Pam films, Fil a l’Agulla, La Ciutat Invisible, Tat espais i tantes d’altres. Les d’ensenyament: l’escola Magòria, la institució Montserrat. També amb la presència de la seu de les federacions de cooperatives de Catalunya. O altres projectes, comerços i espais afins: la botiga ecològica i de criança Ecotendència, el restaurant Terra d’Escudella, el bar la Bauxa, el growshop L’Hortet de Sants o la perruqueria Lliure. Així com la formació d’un cercle nombrós de persones que vertebren la seva activitat i giren entorn la recuperació de la cultura popular: Castellers de Sants i el seu local, Diables de Sants i Bastoners. I de segur que me’n deixo algun. Per no dir els mitjans de comunicació propis consolidats com La Burxa, el portal web d’informació Barrisants.org o SantsTV amb un llarg recorregut. O darrerament, el fet de que La Directa, setmanari dels moviments socials tingui també la seva seu al barri.

Si interpretem tota lluita política com un combat per l’apropiació d’allò comú13, podem dir que a Sants portem quinze anys o més, lluitant per aconseguir reproduir i fer créixer aquest espai comú. Quinze anys territorialitzant un antagonisme que malgrat els fluxos i refluxos i les discontinuïtats, segueix avançant i actualitzant-se. Quinze anys, o potser més, teixint un espai de contrapoder comunitari alternatiu a la política representativa municipal, amb el qüestionament de la seva lògica i els seus engranatges: la forma partit, l’autoritat, la representació, la jerarquia, la delegació i la verticalitat en la presa de decisions. Un espai col·lectiu autònom i heterogeni, de suport mutu i de dinàmica destituient que intenta reapropiar-se de la capacitat de fer política de base, practicant la democràcia directa, o sigui, la capacitat d’autogestionar els propis assumptes, de la comunitat per la comunitat mateixa. Per això es va crear l’Assemblea de Barri de Sants (ABS), al principi, el 1996, íntimament vinculada al moviment d’okupació i als seus espais, però que després va saber obrir-se a altres sensibilitats, i així, eixamplar la potència del col·lectiu i el vincle comunitari.

La rabiosa efervescència dels 90: la reconquesta del carrer

L’explosió dels embats juvenils dels moviments socials d’aquella generació es produí entre 1996 i 2001, i si bé mai fou un espai de masses, la seva desenfrenada intensitat serví com a reobertura d’un espai polític dissident a Barcelona amb unes pràctiques autònomes al carrer que vertebraren mobilitzacions insurreccionals i disruptives inèdites des de feia anys a la ciutat. Significaren, en certa mesura, la reconquesta comunitària de la política, demostrant que es podien obrir espais socials relativament autònoms no capturables i més enllà de les administracions, que la política era practicable fora de les urnes i de les xarxes de delegació/representació.

Com tot cicle, el nostre, vingué precedit de formes de lluita que ens transmeteren coneixements indispensables. De l’autonomia orbrera aprenguérem l’autoorganització i l’acció directa. Del moviment veïnal, que per aconseguir demandes i construir el barri que volíem era necessària la mobilització. Del feminisme que tot el personal és polític i que tot el polític és personal. La insubmissió al servei militar que era possible dessobeïr a l’estat amb accions públiques que trenquessin la normalitat. I de moviments com el Zapatisme a Mèxic, n’admirarem la seva horitzontalitat i autonomia. Es tractava de recuperar l’acció directa i l’autogestió, la capacitat i la potència política que havien arrencat als nostres avis al 36 i expropiat als nostres pares, després, durant les llargues lluites dels 70 de la reconversió industrial a les fàbriques i als barris.

Tota aquella experiència acumulada ens serví de referent, tot i que, de vegades, no tant directament com haguéssim desitjat. La majoria de coses no ens les van ensenyar, les vam haver d’aprendre a cops de porra, persecucions i muntatges policials i també mitjançant les equivocacions pròpies de tot procés d’aprenentatge. Els camps de batalla eren múltiples, l’enemic sempre el mateix, tot i que amb diferents vestidures. Una de les lluites vehiculadores i de base fou la reconquesta de llocs propis on deconstruïr la propietat privada i assajar petits mons sense capitalisme i per això ens vam fer okupes. L’okupació visqué un període intens i frenètic d’agitació a través de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona creada el gener de 1996. L’okupació del Cine de Via Laietana el 10 de març d’aquell any, certificà l’okupació simbòlica del centre de la ciutat. La posterior manifestació insurreccional després del desallotjament feu córrer i tancar als esporuguits agents policials dins la comissaria i amb aquest gest s’inaugurà el cicle de lluita. El 1996 es van ocupar 12 cases, 10 el 1997 i 10 el 1998, el doble en comparació a 1995. A partir de llavors el nombre de Centres Socials i habitatges ocupats a la ciutat s’ha mantingut gairebé estable fins avui. Entre d’altres, podem destacar destacar l’Ateneu de Korneyà, la Kasa de la Muntanya, la Vakeria i la Lokeria, els Bloques fantasma, El Pati Blau, Can Pascual, Kan Titella, El Palomar o Can Masdeu.

Si bé els antecedents d’okupació al barri foren significatius, com el primerenc Ateneu Kros 10 de 1987 o més tard, el Casal Popular La Garnatxa el 1994, la primera okupació amb transcendència per l’iniciat cicle de protesta fou el del Centre Social Okupat i Autogestionat Hamsa, okupat el 1996 i després la del CSOA Can Vies, el març de 1997. A la presència d’aquests dos centres socials també caldria afegir una sèrie d’okupacions amb funció d’habitatge, però sempre amb alguna activitat pública, que durant tots aquells anys projectaren una primera esfera social compartida i tupida malla comunitària, entorn la que sorgí i es concretà l’Assemblea de Barri.

Aquests llocs serviren per crear i alimentar unes pràctiques subversives que no es quedaren tancades dins els murs dels centres socials, ben al contrari, significaren l’obertura d’un període d’agitació i intervenció pública desenfrenada al carrer. Transversalment, a partir de la impugnació de l’agenda política amb accions simbòliques com el canvi de banderes de l’Ajuntament i del Parlament, on per uns instants hi onejà la bandera okupa o el tapiatge de la casa d’estiueig de Jordi Pujol. Els avalots posteriors en resposta a cada desallotjament, complint al peu de la lletra, la màxima de “desalojos son disturbios” i l’autodefensa irada i organitzada contra objectius concrets i interessos capitalistes. O també amb les protestes en motiu de visites polèmiques, com la boda de la infanta, les vingudes d’Aznar i els seus ministres a Barcelona o la presència de l’exèrcit.
Però també estacionalment a través d’un calendari de mobilitzacions de temàtiques heterogènies on es tractava de generar espais autònoms en dates assenyalades. Amb l’antifeixisme, al voltant del 12 d’octubre; l’anticapitalisme, amb la lluita contra les ETTS, les Assemblees contra l’Atur i la Precarietat i com no, l’1 de maig de resistència anticapitalista; el feminisme el 8 de març. I tot un seguit de lluites que teixien una perspectiva comú i transversal contra l’establert i la falsa normalitat d’allò hegemònic: l’antimilitarisme, les mobilitzacions per l’alliberament gay-lesbic del 28 de juny, la força del moviment estudiantil, les campanyes per l’abstenció, en solidaritat amb els migrants i els “Papers per tothom” o les jornades d’acció compulsiva com Trenquem el Silenci el 1999.14

Després d’aquell cicle inicial l’espai polític s’amplificaria l’any 2000 -tot i que perdent certa espurna de radicalitat- amb el fenomen de l’antiglobalització. Seattle, Praga, Gènova i les cimeres i contracimeres, amb el seus episodis i manifestacions massives a Barcelona, la visita frustrada del Banc Mundial (juny 2001) i la Cimera Europea (2002). Mentrestant, al barri, l’ABS es reorganitzava gràcies a una feliç confluència intergeneracional,15 fou llavors quan les protestes contra la Cimera Europea serviren com a pretext per visibilitzar la força de l’espai antagonista al barri, amb la campanya de “Sants contra l’Europa del Capital. Construïm alternatives”. Aquella força cristal·litzà el juny de 2002, amb l’ocupació del districte de Sants per celebrar-hi una assemblea veïnal espontània durant una Audiència pública; i també durant la vaga general d’aquell any, on una columna molt activa de militants aconseguí aturar tota l’activitat productiva del barri. Ja al 2003, l’ABS participà de la Plataforma Veïnal contra l’Especulació, un seguit d’accions i mobilitzacions que denunciaren els Nyaps urbanístics (Can Batlló, Les Arenes…) però sobretot els ocasionats amb l’entrada del Tren d’Alta Velocitat (soterrament de les vies) i la hipotètica ampliació de l’Estació de Sants.

Poc després, la protesta es desbordà i prengué el relleu el massiu moviment del “No a la guerra!” el 2003 i l’esclat popular contra les mentides i muntatges del PP el 2004, que paradoxalment significaren, de cop, la fi del cicle de protesta. La força destituient fou capturada pels engranatges de la política representativa, les mobilitzacions al carrer s’anaren apagant i gradualment la potència de l’antagonisme fou, o bé silenciada i reprimida mitjançant actuacions com la detenció del comando Bcn d’ETA o en part, recuperada o integrada pel govern d’esquerres ascendent i les institucions estatals. Era el que llavors s’anomenava la pinça marginalització-repressió/integració-recuperació. A partir de llavors, als col·lectius que no fos possible “recuperar” i neutralitzar, se’ls estigmatitzava i reprimia durament com en el cas dels 3 de Gràcia, i fins i tot amb penes de presó: com a en Jordi de Torà, els tres nois del 4O, l’empresonament de’n Ruben i l’Ignasi, el de’n Franki de Terrassa, el muntatge del 4F o el del kubotan. Tots ells, entre d’altres, víctimes propiciatòries i individualitzades de la persecució contra les idees polítiques autònomes. No vol dir que s’acabessin les lluites col·lectives, n’hi van haver moltes i de molt significatives: la lluita anti fòrum (2004), els tancaments a esglesies i centres socials pels drets de les persones migrants (2005), contra les ordenances del civisme (2006), les massives mobilitzacions de V de vivienda i el “No tindràs casa en la puta vida” (2006) o les lluites pel territori al llarg de tot el període, com les del Pla Caufec, el Forat de la Vergonya, Barceloneta o Bon Pastor. Però degut a la nova conjuntura política si que perderen la capacitat d’incidència que havien tingut uns anys abans.

A Sants durant aquella època també visquerem el nostre particular fi de cicle amb el desallotjament del CSOA Hamsa després de 128 dies de l’esforç i resistència numantina d’una gran part de gent del barri. Després d’una campanya de defensa molt intensa, el desallotjament es realitzà amb alevosia i traïdoria una matinada d’agost de 2004. La resposta i la ràbia no es feren esperar, immediatament, amb una marxa que culminà amb l’ocupació simbòlica de La Pedrera i a la tarda, amb una manifestació que acabà amb avalots i enfrontaments amb la policia. Pocs dies després es reocupà l’edifici, però la rehabilitació resultà impensable degut a la destrucció ocasionada per la propietat. Pocs mesos després, atacants anònims propiciaven un assalt contundent amb cóctels molotov contra la comisaria de la policia nacional al barri, que tingué la seva virulenta resposta repressiva amb l’empresonament de tres joves i el cas del 4O, al que al·ludiem.16

De la mateixa manera que l’inici de la dècada de 1980 suposà l’expropiació de la política de base, la derrota somnífera dels moviments socials amb la seva captura institucional dels primers governs d’esquerres municipals. El 2004 suposà, tot i que amb menys intensitat, però si palpablement, certa desmobilització social en comparació amb els anys precedents, amb tot un cúmul d’actors socials que creieren, per oportunitat, seguir la corrent dels projectes del tripartit d’esquerres.

L’autogestió com a vertebració del contrapoder:

Fou llavors, en aquell moment de replegament, quan alguna gent del barri vam començar a cercar formules individuals i col·lectives per mantenir i preservar la capacitat d’autoorganització assolida, també en temps de reflux dels moviments. Com combinar la insurreció i la quotidianetat per prolongar situacions de transformació social? La clau radicava, en primer lloc, en saber combatre la fragmentació de la vida, ja llegida pels situacionistes, que imposava el capitalisme. Per poder continuar amb la labor de crear pols d’antagonisme arreu, primer, calia destruir la segregació en àmbits separats (treball, oci, domèstic, polític) per tal de mantenir juntes la militància i la pròpia vida. O sigui, transformar les formes de vida quotidianes per poder passar al segon estadi, edificar espais col·lectius amb potencialitat econòmica i política mitjançant l’articulació de la cooperació social. Per això calia crear estructures que permetessin una labor productiva, política i personal al mateix temps, i aquí és quan començarem a crear projectes d’autoocupació, i després, més tard, les cooperatives. Esperonats per la necessitat d’autoorganitzar-nos també en el camp laboral i influenciats per experiències com les del projecte A alemany a la ciutat de Neustadt17, vam pensar que la única forma de mantenir la continuïtat de la comunitat de lluita que havíem creat era ideant projectes i vincles forts amb el territori. Construint estructures laborals que permetessin combinar en una sola esfera, el treball per sobreviure, el treball per fer política i el treball personal, tot vinculat en torn un territori concret, el nostre barri. Tant sols d’aquesta manera podíem repercutir la hipermobilitat laboral i residencial que imposen les noves formes de producció post-fordistes i terciaritzades i seguir amb la nostra tasca militant.

Aquest motor inicial ens propulsà a conèixer l’experiència cooperativa més a fons, tant a nivell d’organització i gestió productiva pel present i futur, però també com un referent passat amb un gran potencial de vinculació afectivo-política. Així, buscant entre els rastres d’alguns dels precedents històrics de les pràctiques de cooperació social al barri, desenterrarem la memòria del cooperativisme de consum proletari, com un moviment social de gran força i arrelament a casa nostra. Per tal de potenciar el cooperativisme autogestionari a l’actualitat, creàrem el Projecte Barri Cooperatiu, com una tàctica comunicativa transversal per intentar estendre l’economia solidària, la intercooperació i aquesta forma de gestió col·lectiva que són les cooperatives en tots els àmbits econòmics.

La labor no és fàcil, la crisi econòmica però també política, fan que constantment se’ns plantegin nous reptes. En realitat, l’emergència del 15m també va agafar, en certa mesura, a contrapeu, a l’Assemblea de Barri de Sants, en un moment d’impasse i de debats interns, que va propiciar una tímida reacció col·lectiva davant les primeres ocupacions i acampada de Plaça de Sants. Tot i que molta gent de l’ABS si que hi participà a nivell individual, per moltes fou emocionant però també paradoxal, trobar-se de cop i volta, assemblees de 300 persones -una articulació efectiva d’Assemblea de Barri en funcionament- quan l’ordinària no acabava de rutllar.

Així doncs, el 15M obre un nou cicle de lluites també al barri, una nova fase d’aquesta llarga marxa cap a la transformació social que, curiosament, també porta 15 anys de funcionament. Caldrà saber vèncer les rigideses, aprendre a matar les velles estructures per a que puguin aflorar les noves. Tenir la paciència i l’art impossible de la transmissió de l’experiència, en temes que tant sols es poden aprendre per un mateix i a base d’equivocar-se. Caldrà ser el suficientment elàstics per poder mantenir vigents la infraestructura disponible i possibilitar la creació de noves formes d’autoorganització. Tenir cura de les condicions i de la capacitat de connectar discontinuïtats personals i col·lectives, compatibilització de ritmes i mantenir un equilibri en els rols.

Un cop més s’haurà de vetllar per la reproducció i generalització de la cooperació i autoorganització social enmig de la tempesta d’un món competitiu i capitalista. Com diria un vell cooperativista, caldrà avançar com els crancs, al revés i a contracorrent dels mals vents del capitalisme.

I, no en tinc cap dubte, es farà. Ho farem!

Notes a peu de pàgina:
1. L’únic encert d’aquest panflet ha resultat tenir un títol profètic. Hessel, Stéphan, ¡Indigneu-vos! Destino: Barcelona, 2010
2.La indignació segons Spinoza a: Hardt, M i Negri, T Commonwealth Akal: Madrid, 2011 (pp 243-247)
3.Sense aquest gest col·lectiu que l’acompanya, la indignació resulta impotent i fàcilment recuperable pel poder
4. Aquests autors s’inspiren en els gràfics dels cicles econòmics d’acumulació generats pels economistes, per llegir els processos ciclícis i pendulars de participació dels moviments socials. Hirschman, A Interés privado y acción pública, Fondo de Cultura Económica, México, 1986. Funes Rivas, MJ “Albert Hisrschman y su fenomenologia de la participación: una revisión crítica” a: Reis 74/96 (pp 173-188). I també: Tarrow, S El poder en movimiento: Los movimientos sociales, la acción colectiva y la política, Alianza editorial: Madrid, 2004
5. Malgrat les seves idees conservadores i protonazis Carl Shmitt fou un dels pensadors claus i més clarividents de la ciència i la filosofia política. Cita a: Cavalletti, A Mitología de la seguridad, Adriana Hidalgo editora, Buenos Aires, 2010.
6. Zibechi, R Territorios en resistencia. Cartografia política de las periferias urbanas latinoamericanas, Baladre-Cgt- Zambra-Ecologistas en Acción, Málaga, 2011 (pp31). Zibechi segueix l’argument de Lefevbre sobre la producció de l’espai.
7. La distinció crítica i funcional entre mitjans-fins és també un dels elements claus de l’èxit, una assemblea perd el sentit i la potència quan es converteix en un fi en si mateix, com en part i certs moments, succeí a Plaça Catalunya.
8. L’espectacular, col·lonitzat pel capital des de fa unes dècades -com diria, Debord- tant sols pot ser un moment més on es concreten les lluites de cada dia, mai l’únic mitjà, i molt menys, una fi en sí mateixa. Precisament, els moments de debilitat d’articulació de la crítica es perceben amb meridiana facilitat quan la protesta és excessivament mediatitzada. És llavors quan el monopoli de l’espectacle recupera i tregiversa pel seu profit les armes de la crítica. I s’imposa sense pietat, tallant d’arrel qualsevol possibilitat de desenvolupament de potència col·lectiva.
9.Ealham, Ch La lucha por Barcelona, Alianza, Barcelona:2005
10. Una altra vegada, la necessitat d’un espai d’acció autònoma precisa d’un lloc propi des d’on posar-la en comú, i si hi ha llocs abandonats per la dinàmica especulativa del gran capital, la pràctica quotidiana de la ocupació ha aconseguit possibilitar i legimitar, en certa mesura, la recuperació i ocupació d’edificis buits. La impugnació de la propietat mitjançant l’ús, el qüestionament del privat mitjançant la institució del comú. Després del moviment d’okupació, les okupacions lluny d’acabar-se van i han continuat, com per exemple: Miles de Viviendas, La Fera i El Monstru, Magdalenes, La Teixidora, La Revoltosa, La Barberia, La Rimaia, Barrilonia, La Carboneria… Si hi ha alguna reminiscència del que eren els ateneus i la sociabilitat proletària dels anys 20 i 30, es troba sens dubte dins alguns Centres Socials Ocupats, per permanents o efímers que resultin. Trobem alguna cosa d’aquella sociabilitat dins l’ambient d’intensitat i efervesència revolucionària del Banc Reapropiat pel moviment del 25s.
11. Miró, I “El Banc Okupat i la vaga general” a: Espai en Blanc El impasse de lo político, nº9-10-11, Bellaterra
12. Per altra banda, és veritat que tant sols certifica que estem en temps durs, d’intensificació de la protesta, on la crisi apreta i el govern neoliberal que domina està endurint les mesures contra la dissidència. Malgrat tot, que s’hagi posat fi a aquesta acció d’aquesta manera és circumstancial i contingent, atribuïble a la desgràcia d’una jutgessa implacable i inclinada a una repressió expèdita. Perquè feia temps – a no ser pel seu “germà gran”, l’edifici15o de 9barris- que una ocupació no aconseguia tals mostres de suport i legitimitat social entre les xarxes veïnals del barri i de la ciutat.
13.Hardt, M i Negri, T Commonwealth, Akal: Madrid, 2011.
14. Per més informació sobre aquest cicle es recomana consultar les quatre edicions dels Anuàris del ContraInfos del 1998 a 2003, realitzats i editats pel Col·lectiu Zitzània. Es poden trobar al Centre de Documentació de La Ciutat Invisible.
15. El 2001 un contingent important de persones provinents de l’Ateneu Llibertari de Sants dels anys 70 entraren a l’Assemblea de Barri aportant la seva experiència i transformant també exponencialment la seva composició.
16. Després d’un procés judicial aquest joves, que havien sigut torturats i maltractats, foren absolts sense càrrecs. I sis policies de la Brigada Provincial d’informació-Grup VI de la Policia Nacional foren portats a judici per tortures.
17. Més info a: http://www.sants.tv/?sec=1&fit=09090200301101

El pasado 2 de diciembre realizamos una charla en la Facultad de Geografía e Historia de la Universidad de Barcelona en el marco de las terceras jornadas organizadas por el GREC (Grupo de Investigación sobre Exclusión y Control Social) con el título genérico de: “Recuperar el común. Más allá del espacio público “.

Ese día en concreto, se dedicó a las prácticas urbanas de los movimientos sociales de base y compartimos la mesa con dos compañeros, uno de Can Masdeu y otro de La Rimaia, que explicaron los proyectos respectivos.  Desde La Ciutat Invisible explicamos la trayectoria de la Asamblea de Barrio de Sants y de los movimientos sociales del barrio.

A partir de esa presentación seguimos trabajando en el tema y salió este artículo, una versión larga de lo que se dijo durante aquella jornada. Y que también hemos creído oportuno publicar como una aportación para el debate, dada la proximidad de las jornadas de reflexión “Pensar el momento” que se realizarán éste fin de semana en Can Batlló.

Si queréis, os es preferible y más cómodo para la lectura podeis consultar y descargar la versión en PDF, haciendo clic aquí.

15 años construyendo lo común:
la autonomía en el barrio de Sants

Y el 15M todo estalló…

Por Abdul Azrahed

Por circunstancias que ahora mismo no vienen al caso, el movimiento del 15M me cogió a contrapié y fuera de Barcelona. -Increíble! Lo que nunca habíamos visto, como disfrutarías … Tienes que volver inmediatamente para verlo! Las conversaciones telefónicas con mis compañeros y compañeras, no podían más que transmitirme la inmensa ilusión que provocaba el hecho de ver, por fin, miles de personas articulando nociones comunes en asambleas multitudinarias, saliendo a la calle y tomando la plaza principal , el lugar central por excelencia de la ciudad.

Para los que trabajamos desde hace años, directa o indirectamente, a la luz oa la sombra, para transformar el actual estado de cosas a partir de la autoorganización cotidiana, aquel estallido supuso un salto cualitativo, pero sobre todo cuantitativo, importante. Durante dos meses, la Plaza Cataluña se convirtió en el escenario principal de visibilización y canalización de la indignación que provocaba la enésima crisis capitalista y la pérdida de confianza hacia el marco político-económico hegemónico, la democracia representativa espectacular y la economía de mercado financiarizada. De pronto, una nueva generación tomaba la iniciativa y salía a la calle por primera vez, poniendo en primer plano, de nuevo, una forma de descontento en la esfera pública. La conquista de un lugar posibilitaba el encuentro y por tanto la capacidad de instaurar un “nosotros” genérico que potencialmente se abría a cualquier persona que, sencillamente quisiera compartir y hacer colectiva la indignación. Un estar juntas o encontrarse, que posibilitaba el desarrollo de todo un conjunto de potencialidades para alimentar una perspectiva común que cuestionara el capitalismo como régimen de explotación-acumulación y el vehículo de su legitimación, la lógica de la representación. Un sueño compartido que simbolizaba el despertar generalizado de una población harta e indignada de no ser tenida en cuenta en las cuestiones más decisivas. Hartas, de ser poco más que víctimas propiciatorias e impotentes de la crisis; indignadas, de saberse condenados a ser peones de una partida de ajedrez orquestada y dirigida por otros.

Una indignación que operó como canalización de una fuerza colectiva y no como expresión de la impotencia. Un sentimiento compartido nada “sentimental”, más importante para la vinculación mutua que posibilitaba y instauraba que por la propia emoción en sí. En este sentido, no tuvo nada que ver con el ¡Indignaos! edulcorado de salón de Hessel.1 El contexto de crisis generalizada y su puesta en situación, performaron la calidad y la fuerza del descontento colectivo, en la calle. Era una indignación más como la de Spinoza, primaria y terrenal, como la expresión de odio hacia alguien que ha hecho daño a alguien. Una emoción vivida como una rebelión de la propia experiencia, 2 articulada mediante un gesto como capacitación colectiva para poder actuar contra la opresión e impugnar las causas del malestar. Como el 27 de mayo, tras perder y recuperar la Plaza de Cataluña a raíz del desalojo de los mossos de escuadra. Un asalto importante por su articulación como un gesto de autoafirmación y posesión colectiva del lugar.3

Hay que aclarar sin embargo, que el combate en el campo de la significación y delimitación conceptual del movimiento atravesó y seguirá atravesando también los debates sobre las formas de protesta y sus concreciones. Por encima de todo, y quizás en esto también radica la fuerza de los indignados, se trata de un movimiento plural y heterogéneo, en construcción permanente, con capacidad de mutación en función de la oportunidad y el momento político. Habrá que seguir reformulando los interrogantes básicos e iniciales que se abrieron entonces: ¿Qué nos indigna? Porqué estamos indignados / as? Y como exteriorizamos, traducimos, nos organizamos y actuamos en consecuencia con ese sentimiento político? Preguntas centrales a la hora de esclarecer las tácticas y formas de movilización, tal vez más allá del impacto social mensurable, la fuerza inconmensurable del 15M.

Todo lo que sube, baja o cómo estabilizar la protesta social?

Pero toda esa fuerza no surgió, ni podía surgir de la nada. Para comprender de donde nació la energía de aquellos meses y para facilitar el análisis del movimiento, habrá que dar unos pasos atrás, aplicando en retrospectiva la clásica noción de ciclo de protesta dentro de los ciclos políticos de acción colectiva .4 Los ciclos de protesta son cortes sincrónicos, momentos /situaciones, en que la concentración de la acción colectiva contenciosa de un grupo social supeditado impacta en la estructura política y social hegemónica del grupo dominante. Se constituyen en forma de puntos álgidos de acción colectiva, donde los actores involucrados ponen en común un determinado repertorio de acción y movilización, unas formas de lucha y articulación de la protesta, en función de una estructura de oportunidades políticas determinadas, para impugnar el orden social establecido. Si es un ciclo, es porque el alcance del mismo se repite, irregular, pero, pendularmente. Su trayectoria se expande y se contrae, alternando momentos de alta presencia y visibilidad o de flujo, con momentos de debilidad e invisibilidad o reflujo. Icónica y gráficamente, la forma clásica de leer estos procesos es equiparar la trayectoria de la participación social con la de una montaña rusa de cualquier parque de atracciones. Las subidas y bajadas, los pliegues y repliegues se suceden, generando ondas y curvas de inflación y deflación de la potencia, la eficacia y visibilidad del movimiento concreto.

Por ello, los que deseamos la continuidad de los movimientos más allá de este esquema, casi es más importante saber cómo bajar del ciclo concreto que la propia subida potencial posterior. No sólo hay que ser un buen surfista (colectivo) para atravesar con éxito los tsunamis espectaculares, sino convertirse en un buen paracaidista, o mejor, preparar la infraestructura necesaria para amortiguar el golpe de la presumible caída de después de cada ciclo de protesta. De tal modo, que cada vez que, sucesivamente, se aterriza desde una dinámica alcista, haya mecanismos paliativos que te permitan volver a un punto más alto del que se tenía antes del inicio del ciclo anterior. Es sólo así como, poco a poco, centímetro a centímetro, los movimientos sociales de base nos vamos apropiando de la esfera pública y política o construyendo desde el antagonismo, lo común.

La importancia de la creación de lugares para la reproducción de formas de hacer política y la interrelación entre espacio y poder no es nueva, ya Carl Schmitt certificaba que: “No existen ideas políticas sin un espacio en el que sean referibles, ni espacios o principios espaciales los que no se correspondan ideas políticas “5. La producción del espacio, siguiendo a Lefevbre, es la producción del espacio diferencial. Conseguir producir espacios implica la producción de relaciones sociales diferenciadas en territorios diferentes 6. Es decir que la territorialidad se  implica mútuamente con la sociabilidad y a la inversa. Por ello, sólo si se consigue una “acampada permanente y generalizada”. O menos metafóricamente, la larga pervivencia de lugares propios y ciertas infraestructuras organizativas en todos los campos de la vida: social, político, y económico hay alguna posibilidad, alguna garantía de éxito. Hay tejer alternativas horizontales de alcance estructural, otras formas-de-vivir, de decir, de hacer y de relacionarse que potencialmente compartan más y más personas. Generalizando y estabilizando el efecto “acampada”, es decir generando puestos propios de autonomía efectiva desde dónde impulsar estratégicamente, no sólo tácticamente, formas de vida que subviertan el orden dominante, gradualmente, por todos los barrios de la ciudad.

La continuidad de esta ocupación generalizada de la esfera pública dependerá de la propia habilidad para vencer las posibles corrupciones de la potencia colectiva. Tanto por los peligros del presente: la incapacidad de traducir el descontento y la indignación en acción efectiva y performativa; el aislamiento autárquico y autorreferencial, la confusión medios-fines (finalización de un medio de lucha) 7 o la espectacularización excesiva de laprotesta 8. Como quizás más importantes, los del futuro: la desmovilización por contagio hasta el apaciguamiento con una desconexión individual gradual de lo común, y en general, las posibles discontinuidades temporales y roturas generacionales. Cómo construir puentes transitables para la experiencia autónoma? Como inventar sistemas de comunicación que posibiliten la transmisión de la autoorganización más allá de lo inmediato y las personas concretas?

En este sentido, hay que saber partir desde las individualidades, desde la base, pero también aprender a mirar más allá, transgeneracionalmente. Como lo hicieron nuestros bisabuelos y abuelos en el período 1870-1939, transmitiendo de padres y madres a hijos e hijas la necesidad de autoorganización y resistencia. Así como la preponderancia de poseer instituciones propias (sindicatos, cooperativas, ateneos, mútuas…) donde desarrollar formas de sociabilidad autónomas, una esfera pública proletaria no estatal 9, un imaginario y espacios comunes. Un ejemplo de estas instituciones autogestionarias fueron las cooperativas, desde donde se caminaba con el propósito de orquestar una revolución lenta, pero segura y de largo alcance, desde los fundamentos de la transformación del consumo individual y familiar. O, más cerca en el tiempo, como lo han hecho, en parte y relativamente, en Euskal Herria desde 1975 o en Bolivia recientemente. Sólo de esta forma, creando y ampliando las nuevas instituciones autogestionadas y relaciones derivadas de la cooperación social, el descenso irreparable de la curva no será inevitable y el ciclo de protesta insurreccional, estabilizado en el punto álgido, se convertirá en una situación revolucionaria permanente.

Más allá de la visión simplificadora y episódica de este tipo de unidades de análisis, que sólo sirven para facilitar la lectura de este tipo de procesos, la realidad siempre resulta más obstinada y compleja. Los ciclos se intercalan, s’entrecabalgan entre sí, disruptiva y arrítmicamente, lejos de mantenerse en una secuéncia regular. Los repertorios de acción y las formas de protesta pueden viajar de un ciclo a otro, virtualizarse de forma diferente, entremezclarse, subvertirse. Que la noción de ciclo de protesta ayude a ordenar el análisis no quiere decir que se establezca como dogma y que no pueda deconstruirse. El problema que plantea la noción de ciclo de protesta a nivel analítico, como muchos conceptos de las ciencias sociales, es que a menudo se olvida que deben ser las categorías de análisis las que describan la realidad y no la realidad la que se ajuste a nuestras categorías de análisis. La complejidad de la realidad desborda la poténcia del lenguaje, los conceptos se acomodan a una perspectiva determinada y su sesgo analítico. Detrás de los ciclos de protesta y sus variables: las formas de articulación, el repertorio de acción y la estructura de oportunidades políticas, normalmente hay factores que escapan cualitativamente de la lectura por ciclos. En el caso del 15M, por ejemplo, el instrumental teórico propuesto, queda ciego e impotente a una de las características principales de la movilización. Una fuerza aglutinadora que moviliza casi emocionalmente a sus protagonistas, una energía que alimenta el colectivo, que parte y se canaliza a través de la mancomunidad de un sentimiento, la indignación.

Son estas formas de acción las que permiten leer la complejidad y mezcla de los ingredientes de los que se componen los diferentes movimientos, esto es la continuidad o la ruptura respecto formas anteriores. Porque no es la acción en sí la que promueve la potencia política, sino la inteligencia en la combinación táctica de varias tipologías de intervención en función de la lectura de la situación y el momento político. Es evidente, por ejemplo, que la acampada-protesta constituye un tipo de acción recurrente dentro del repertorio de protesta de los movimientos sociales catalanes: como la de diciembre de 1994 en la Diagonal en favor de destinar el 0.7% del PIB en los Países en desarrollo; Rompamos el Silencio en mayo de 1999, las de mayo de 2000 contra el Desfile Militar o las de abril de 2003 contra la Guerra de Irak. Y esto es así porque, ya está dicho, las tiendas y los campamentos permiten configurar lugares propios-más o menos efímeros-, pero en definitiva lugares, que posibilitan el encuentro. Espacios simbólica y físicamente autónomos, desde donde concretar la autogestión y ensayar el autogobierno.

Otra invariancia en las formas de protesta de los últimos tiempos, es que la toma de decisiones se vehicula mediante la asamblea, máquina de articulación y de gestión colectiva por excelencia de los movimientos sociales de base autónomos de las últimas décadas, y que se ha transmitido de generación en generación. O no menos importante, la persistencia de la ocupación más allá de la okupación, como práctica política de reapropiaciónde espacios comunes a lo largo de los diferentes ciclos, desvistiéndose-por suerte-de sus disfraces identitàries.10

La ascensión de un nuevo ciclo de protesta:
De la oposición al Plan Bolonia a la indignación generalizada

A grandes rasgos, podemos decir que Plaza Catalunya se convirtió en el epicentro donde se concentraron y condensar todas las formas políticas de articulación de la protesta antagonista de estas últimas décadas en la ciudad. A pesar de la complejidad en la escala de análisis, debido a la intersección de de olas largas y cortas o la variabilidad en la escala territorial, podemos decir que el 15M barcelonés fue el resultado de la intersección de un ciclo de protesta corto comenzado a partir de las luchas contra el plan Bolonia en las universidades el invierno de 2008 y de un de largo, que arrancó en la década de los 90 del siglo pasado.

La lucha contra el plan Bolonia, más allá de su efectividad práctica propició la entrada de una “nueva” generación a la escena antagonista de Barcelona.Durante 4 meses, mediante la acción directa, se ocuparon facultades y el rectorado de la UB, otro clásico en el repertorio de acción tradicional de protesta estudiantil barcelonés, con la expresión de unas formas de lucha que trascendieron el fracaso de la impugnación del propio plan. Fue entonces cuando aparecieron nuevos proyectos de okupación, como La Rimaia, Barrilonia o La Carbonería, que permitieron estabilizar y al mismo tiempo “escapar” de las luchas parciales estudiantiles con la creación de una nueva institución popular de autogestión del conocimiento, la Universidad libre. En marzo de 2009 la dura represión del movimiento se mediatiza y desembocó en una gran manifestación que podemos leer, en parte, como la apertura de la protesta de los estudiantes. Fue al calor de aquellos acontecimientos donde se empezaron a tejer nuevas alianzas que reactivaron el antagonismo .11

El 29 de junio del mismo año, individualidades, colectivos y sindicatos de base, siguiendo la estela victoriosa de los conductores de autobuses, protagonistas de la lucha por los dos días de descanso contra TMB constituyeron la Asamblea de Barcelona. Parecía que algo empezaba tímidamente a entrar en ebullición, la indignación empezaba a traslucir a través de las nuevas movilizaciones. El 19 diciembre de 2009 un grupo de activistas expropiar un supermercado Caprabo / Eroski en Nou Barris. El 1 de mayo de 2010 cientos de personas ocupaban simbólicamente el hotel de lujo Mandarín en pleno Paseo de Gracia. El 25 de septiembre se organizó la fiesta de la Mercè crítica, dando lugar al llamado Movimiento del 25 ya una manifestación que, con una acción contundente y espectacular ocupó la sede del banco español de crédito, con fuerte contenido simbólico al tratarsede la antigua sede del PSUC de la guerra. Durante unos días, miles de personas llenaron de intensos debates el edificio más céntrico dentro del espacio más céntrico de Barcelona. La crisis golpeaba con fuerza y ​​el Banco expropiado posibilitaba el encuentro y puesta en común de los motivos colectivos: ¿Cuál es tu huelga? ¿Cuál es nuestra huelga? Fue entonces cuando la indignación empezó a convertirse en colectiva ya masificarse, también gracias a la labor que se hizo desde la Agencia de información 29-s.En ese contexto, explosiones la primera chispa durante la huelga general del 29 de septiembre, que tomó unos tintes insurreccionales que hacía mucho tiempo que no vivíamos en la ciudad. Ese día, el espontaneidad y la fuerza popular de los movimientos, ganaron la partida por las calles del centro, desbordando la prepotencia de los agentes policiales y sus mandos.

Después vinieron una serie de movilizaciones, más o menos numerosas contra la reforma de las pensiones y los recortes, como la manifestación del 22 de enero de 2011, que finalizó con el empleo, duramente reprimida del Palacio del Cine, que debía convertirse en la Casa de la Huelga, en una acción de anticipación de cara a la huelga general convocada el 27 del mismo mes. Una protesta no apoyada por los sindicatos mayoritarios y que finalmente, por déficits de previsión no resultó muy exitosa. Posteriormente llegaría el 1 de mayo de 2011, cuando una amplia manifestación se desvió de los previsibles recorridos tradicionales y fue hacia la zona alta, también con algunos incidentes en un área poco acostumbrados a recibir, ni los embates de la crisis ni sus consecuencias sociales.

Y poco después, lo que ya conocemos, la traducción en la calle de la llamada colectiva y rabiosa de las redes sociales; mezclado con un descontento generalizado que surgía inicialmente de Madrid, con ecos de Tahrir y que resonaba por todo el estado; más la aportación y canalización-más nostrada-de los que habían participado de las movilizaciones de los últimos meses; propiciaron el estallido final del punto álgido del ciclo con el 15m de este año y la ocupación del lugar simbólicamente central por excelencia de la ciudad, la Plaza Cataluña.

Sants: 15 años construyendo y articulando un espacio político común

Pero no es de este ciclo de protesta que he venido únicamente a hablar hoy, o si, pero en otra escala espacial y temporal, la del barrio de Sants. Este repaso de los últimos tiempos sólo sirve para trasladar la idea elemental de que las luchas espectaculares no aparecen de la nada, y tampoco, evidentemente, acaban en la nada. Los puntos más visibles y los picos más altos de movilización tan sólo son el resultado de procesos complejos, confluencia de uno o varios grupos de gente con el empuje necesario para tomar la responsabilidad de la acción social, combinado con el compromiso constante de la lucha del día a día de muchos colectivos y personas desde la base.

Esta última semana ha sido movida en el barrio de Hostafrancs, quizá por eso no me he podido preparar tan bien como quisiera la intervención de hoy, e incluso, podría decir que los acontecimientos han acabado por truncar hacerme una introducción que tenía pensada glosando los éxitos relativos alcanzados últimamente en el barrio. El desalojo repentino del habitatge18n, un bloque de edificios vacío y abandonado, entre las manos de una inmobiliaria y de la banca, recuperado por la asamblea indignada del 15m de Sants, desacredita la visión totalmente positiva que iba a dar de la actualidad social.12

Al margen de este pequeño tropiezo, en Sants últimamente no nos podemos quejar. Es el segundo año que se organizan las Fiestas Alternativas en el parque de la Espanya Industrial, después de años de reivindicarlo vía acción directa. Este año hará dieciocho que se realizan, consiguiendo una afluencia de gente cada vez mayor, sin subvenciones y por el contrario, constituyendo un medio imprescindible que permite la autofinanciación de los movimientos a lo largo del año. Pero también y quizás más importante, la actualización anual del estar-juntas gestionando un espacio común. De hecho, fue en torno a este evento anual que nació el espíritu de lugar común y la noción de un nosotros, elemental para cualquier proyecto de la autonomía. Como un pretexto, la fiesta es un elemento cohesionador de primer orden en cualquier esfera antagonista, también en la santsenses.

El pasado mes de junio, después de una lucha que se remonta a finales de los años 70, conseguimos entrar en Can Batlló. La tacañería de la propiedad, la inmobiliaria Disfrutar de la familia Muñoz y Ramonet-de origen franquista-y la inacción de la administración, provocó la paralización del plan durante los primeros treinta años de democracia. En aquellos años, la siempre vigilante resistencia vecinal impidió también con una presión constante e incansable, las posibles aventuras privatizadoras. Después de mil tira y afloja, hará dos años, desde la Plataforma Can Batlló por el Barrio se planteó al Ayuntamiento que, o bien activaban y terminaban el proceso, o el 11 de junio de 2011 entraría forzosamente en el blog 11 del recinto. Al principio, la concejala Inma Moraleda, se rió irónica y incrédula:-Y ahora! No se preocupe, en junio de 2011? Ya estará todo hecho! … Pero cuando se acercaba la fecha y vieron que, efectivamente, no habían hecho nada de nada, se empezaron a poner nerviosos. Unos días antes de lo que debía ser el empleo, coincidiendo también con la inmediata derrota socialista y la ascensión de los “neoconvergents” al ayuntamiento, llamaron apresuradamente, comunicando que cedían la nave indefinidamente. Y allí somos desde entonces, recuperando un espacio privado por el barrio, comunalitzant los recursos, garantizando la “publicidad” de un espacio muchos años cerrado y construyendo una biblioteca, un auditorio, salas para colectivos, un rocódromo, una ludoteca, acogiendo el banco de alimentos y en definitiva, demostrando que la autogestión no sólo es posible, si no deseable.

Entre otros procesos colectivos en marcha, a destacar, está la campaña para la recuperación del antiguo edificio de La Lealtad santsenses, sede de una antigua cooperativa, actualmente abandonada y de propiedad municipal, que una parte muy representativa del tejido asociativo reclama. De momento, todo apunta a un futuro éxito en sus reivindicaciones. También obviamente hay que recordar las tres amenazas de desalojo frustradas por la autodefensa popular del Centro Social Autogestionado Can Vies, que este año hará quince años de resistencia.

Por no hablar de la numerosa red de locales e infraestructuras sociales que se extienden a estas alturas por todos los rincones del barrio, y que permiten, incipientemente, la constitución de este tipo de esfera pública no estatal de la que hablaba antes: el mismo Can Batlló o Can Vies, el Casal Independentista Jaume Compte de Sants, el Espacio Abierto, el Centro Social de Sants, el Ateneo Libertario de Sants o el huerto comunitario de La Farga. O la existencia de colectivos como: Negras Tormentas, el colectivo de arquitectos de La Col o últimamente, la red de apoyo mutuo. O el enjambre de proyectos de economía social y autogestionaria que, poco a poco, se extiende por el territorio: la Red de Intercambio de Sants, las cooperativas de consumo: Germinal-Sants, Panxacontenta del Espacio Abierto y Habas contadas del Casal Independentista. Las de trabajo: Tetería Malea, el videclub Pim Pam filmes, Fil a l’Agulla, La Ciudad Invisible, Tat espacios y tantas otras. Las de enseñanza: la escuela Magòria, la institución Montserrat. También con la presencia de la sede de las federaciones de cooperativas de Cataluña. O otros proyectos, comercios y espacios afines: la tienda ecológica y de crianza Ecotendència, el restaurante Terra d’Escudella, el bar la Bauxa, el growshop L’Hortet de Sants o la peluquería Libre. Así como la formación de un círculo numeroso de personas que vertebran su actividad y giran en torno a la recuperación de la cultura popular: Castellers de Sants y su local, Diables de Sants y Bastoners. Y seguro que me dejo alguno. Por no decir los medios de comunicación propios consolidados como La Burxa, el portal web de información Barrisants.org o SantsTV con un largo recorrido. O últimamente, el hecho de que La Directa, semanario de los movimientos sociales tenga también su sede en el barrio.

Si interpretamos toda lucha política como un combate por la apropiación de lo comú13, podemos decir que en Sants llevamos quince años o más, luchando por conseguir reproducir y hacer crecer este espacio común.Quince años territorializando un antagonismo que a pesar de los flujos y reflujos y las discontinuidades, sigue avanzando y actualizándose. Quince años, o quizá más, tejiendo un espacio de contrapoder comunitario alternativo a la política representativa municipal, con el cuestionamiento de su lógica y sus engranajes: la forma partido, la autoridad, la representación, la jerarquía, la delegación y la verticalidad en la toma de decisiones. Un espacio colectivo autónomo y heterogéneo, de apoyo mutuo y de dinámica destituient que intenta reapropiarse de la capacidad de hacer política de base, practicando la democracia directa, o sea, la capacidad de autogestionar sus propios asuntos, de la comunidad por la comunidad misma. Por eso se creó la Asamblea de Barrio de Sants (ABS), al principio, en 1996, íntimamente vinculada al movimiento de okupación y en sus espacios, pero que luego supo abrirse a otras sensibilidades, y así, ensanchar la potencia del colectivo y el vínculo comunitario.

La rabiosa efervescencia de los 90: la reconquista de la calle

La explosión de los embates juveniles de los movimientos sociales de aquella generación se produjo entre 1996 y 2001, y si bien nunca fue un espacio de masas, su desenfrenada intensidad sirvió como reapertura de un espacio político disidente en Barcelona con unas prácticas autónomas en la calle que vertebraron movilizaciones insurreccionales y disruptivas inéditas desde hacía años en la ciudad. Significaron, en cierta medida, la reconquista comunitaria de la política, demostrando que se podían abrir espacios sociales relativamente autónomos no capturables y más allá de las administraciones, que la política era practicable fuera de las urnas y de las redes de delegación / representación.

Como todo ciclo, el nuestro, vino precedido de formas de lucha que nos transmitieron conocimientos indispensables. De la autonomía orbrera aprendimos la autoorganización y la acción directa. Del movimiento vecinal, que para conseguir demandas y construir el barrio que queríamos era necesaria la movilización. Del feminismo que todo el personal es político y que todo el político es personal. La insumisión al servicio militar que era posible dessobeïr al estado con acciones públicas que rompieran la normalidad. Y de movimientos como el Zapatismo en México, admiraban su horizontalidad y autonomía. Se trataba de recuperar la acción directa y la autogestión, la capacidad y la potencia política que habían arrancado a nuestros abuelos el 36 y expropiado a nuestros padres, después, durante las largas luchas de los 70 de la reconversión industrial en las fábricas y losbarrios.

Toda aquella experiencia acumulada nos sirvió de referente, aunque, a veces, no tanto directamente como hubiéramos deseado. La mayoría de cosas no nos las enseñaron, las tuvimos que aprender a porrazos, persecuciones y montajes policiales y también mediante las equivocaciones propias de todo proceso de aprendizaje. Los campos de batalla eran múltiples, el enemigo siempre lo mismo, aunque con diferentes vestiduras.Una de las luchas vehiculadores y de base fue la reconquista de lugares propios donde deconstruir la propiedad privada y ensayar pequeños mundos sin capitalismo y por eso nos hicimos okupas. La okupación vivió un período intenso y frenético de agitación a través de la Asamblea de Okupas de Barcelona creada en enero de 1996. La okupación del Cine de Via Laietana el 10 de marzo de ese año, certificó la okupación simbólica del centro de la ciudad. La posterior manifestación insurreccional tras el desalojo haga correr y cerrar los atemorizados agentes policiales en la comisaría y con este gesto se inauguró el ciclo de lucha. En 1996 se ocuparon 12 casas, 10 en 1997 y 10 en 1998, el doble en comparación a 1995. A partir de entonces el número de Centros Sociales y viviendas ocupadas en la ciudad se ha mantenido casi estable hasta hoy. Entre otras, podemos destacar destacar el Ateneu de Korneyà, la Kasa de la Muntanya, la Vakeria i la Lokeria, els Bloques fantasma, El Pati Blau, Can Pascual, Kan Titella,

El Palomar o Can Masdeu.

Si bien los antecedentes de okupación en el barrio fueron significativos, como el temprano Ateneo Kross 10 de 1987 o más tarde, el Casal Popular La Garnacha en 1994, la primera okupación con trascendencia para el iniciado ciclo de protesta fue el del Centro Social Okupado y Autogestionado Hamsa, okupado en 1996 y luego la del CSOA Can Vies, en marzo de 1997.A la presencia de estos dos centros sociales también habría que añadir una serie de okupaciones con función de vivienda, pero siempre con alguna actividad pública, que durante todos aquellos años proyectaron una primera esfera social compartida y tupida malla comunitaria, en torno a la que surgió y se concretó la Asamblea de Barrio.

Estos lugares sirvieron para crear y alimentar unas prácticas subversivas que no se quedaron encerradas en los muros de los centros sociales, por el contrario, significaron la apertura de un período de agitación e intervención pública desenfrenada en la calle. Transversalmente, a partir de la impugnación de la agenda política con acciones simbólicas como el cambio de banderas del Ayuntamiento y del Parlamento, donde por unos instantes se ondeó la bandera okupa o el tapiatge de la casa de veraneo de Jordi Pujol. Los disturbios posteriores en respuesta a cada desalojo, cumpliendo al pie de la letra, la máxima de “DESALOJOS son disturbios” y la autodefensa airada y organizada contra objetivos concretos e intereses capitalistas. O también con las protestas con motivo de visitas polémicas, como la boda de la infanta, las venidas de Aznar y sus ministros en Barcelona o la presencia del ejército.
Pero también estacionalmente a través de un calendario de movilizaciones de temáticas heterogéneas donde se trataba de generar espacios autónomos en fechas señaladas. Con el antifascismo, alrededor del 12 de octubre; el anticapitalismo, con la lucha contra las ETT, las Asambleas contra el Paro y la Precariedad y como no, el 1 de mayo de resistencia anticapitalista, el feminismo el 8 de marzo. Y toda una serie de luchas que tejían una perspectiva común y transversal contra lo establecido y la falsa normalidad de lo hegemónico: el antimilitarismo, las movilizaciones por la liberación gay-lésbico del 28 de junio, la fuerza del movimiento estudiantil, las campañas por la abstención, en solidaridad con los migrantes y los “Papeles para todos” o las jornadas de acción compulsiva como Rompamos el Silencio el 1999.14

Después de aquel ciclo inicial el espacio político se amplificaba en el año 2000-aunque perdiendo cierta chispa de radicalidad-con el fenómeno de la antiglobalización. Seattle, Praga, Génova y las cumbres y contracumbres, con sus episodios y manifestaciones masivas en Barcelona, ​​la visita frustrada del Banco Mundial (junio 2001) y la Cumbre Europea (2002).Mientras, en el barrio, el ABS se reorganizaba gracias a una feliz confluencia intergeneracional, 15 fue entonces cuando las protestas contra la Cumbre Europea sirvieron como pretexto para visibilizar la fuerza del espacio antagonista en el barrio, con la campaña de “Sants contra la Europa del Capital. Construimos alternativas “. Aquella fuerza cristalizó en junio de 2002, con la ocupación del distrito de Sants para celebrar una asamblea vecinal espontánea durante una Audiencia pública, y también durante la huelga general de aquel año, donde una columna muy activa de militantes logródetener toda la actividad productiva del barrio. Ya en 2003, el ABS participó de la Plataforma Vecinal contra la Especulación, una serie de acciones y movilizaciones que denunciaron las chapuzas urbanísticos (Can Batlló, Las Arenas …) pero sobre todo los ocasionados con la entrada del Tren de Alta Velocidad (soterramiento de las vías) y la hipotética ampliación de la Estación de Sants.

Poco después, la protesta se desbordó y tomó el relevo el masivo movimiento del “No a la guerra!” En 2003 y el estallido popular contra las mentiras y montajes del PP en 2004, que paradójicamente significaron, de golpe, el fin del ciclo de protesta. La fuerza destituient fue capturada por los engranajes de la política representativa, las movilizaciones en la calle fueron apagando y gradualmente la potencia del antagonismo fue, o bien silenciada y reprimida mediante actuaciones como la detención del comando Bcn de ETA o en parte, recuperada o integrada por el gobierno de izquierdas ascendente y las instituciones estatales. Era lo que entonces se llamaba la pinza marginalització-repressió/integració-recuperació. A partir de entonces, los colectivos que no fuera posible “recuperar” y neutralizar, se les estigmatizaba y reprimía duramente como en el caso de los 3 de Gràcia, e incluso con penas de prisión: como Jordi de Torà , los tres chicos del 4O, el encarcelamiento de’n Ruben e Ignasi, el de’n Franki de Terrassa, el montaje del 4F o el del kubotán. Todos ellos, entre otros, víctimas propiciatorias e individualizadas de la persecución contra las ideas políticas autónomas. No quiere decir que se acabaran las luchas colectivas, hubieron muchas y de muy significativas: la lucha anti foro (2004), los cierres a iglesias y centros sociales por los derechos de las personas migrantes (2005), contra las ordenanzas del civismo (2006), las masivas movilizaciones de V de vivienda y el “No tendrás casa en la puta vida” (2006) o las luchas por el territorio a lo largo de todo el periodo, como las del Plan Caufec, el Forat de la Vergüenza, Barceloneta o Buen Pastor. Pero debido a la nueva coyuntura política si que perdieron la capacidad de incidencia que habían tenido unos años antes.

En Sants durante aquella época también vivamos nuestro particular fin de ciclo con el desalojo del CSOA Hamsa tras 128 días del esfuerzo y resistencia numantina de una gran parte de gente del barrio. Tras una campaña de defensa muy intensa, el desalojo se realizó con alevosía y alevosía una madrugada de agosto de 2004. La respuesta y la rabia no se hicieron esperar, inmediatamente, con una marcha que culminó con la ocupación simbólica de La Pedrera y por la tarde, con una manifestación que acabó con disturbios y enfrentamientos con la policía. Pocos días después se reocupa del edificio, pero la rehabilitación resultó impensable debido a la destrucción ocasionada por la propiedad. Pocos meses después, atacantes anónimos propiciaban un asalto contundente con cócteles molotov contra la comisaría de la policía nacional en el barrio, que tuvo su virulenta respuesta represiva con el encarcelamiento de tres jóvenes y el caso del 4O, en el que alega ludiem.16

De la misma manera que el inicio de la década de 1980 supuso la expropiación de la política de base, la derrota somnífera de los movimientos sociales con su captura institucional de los primeros gobiernos de izquierdas municipales. En 2004 supuso, aunque con menos intensidad, pero si palpablemente, cierta desmovilización social en comparación con los años precedentes, con todo un cúmulo de actores sociales que creyeron, por oportunidad, seguir la corriente de los proyectos del tripartito de izquierdas.

La autogestión como vertebración del contrapoder:

Fue entonces, en ese momento de repliegue, cuando alguna gente del barrio empezamos a buscar fórmulas individuales y colectivas para mantener y preservar la capacidad de autoorganización alcanzado, también en tiempos de reflujo de los movimientos. Cómo combinar la insurreción y la cotidianeidad para prolongar situaciones de transformación social? La clave radicaba, en primer lugar, al saber combatir la fragmentación de la vida, ya leída por los situacionistas, que imponía el capitalismo. Para poder continuar con la labor de crear polos de antagonismo partes, primero, había que destruir la segregación en ámbitos separados (trabajo, ocio, doméstico, político) para mantener juntas la militancia y la propia vida. O sea, transformar las formas de vida cotidianas para poder pasar al segundo estadio, edificar espacios colectivos con potencialidad económica y política mediante la articulación de la cooperación social. Por eso había que crear estructuras que permitieran una labor productiva, política y personal al mismo tiempo, y ahí es cuando empezaremos a crear proyectos de autoempleo, y luego, más tarde, las cooperativas. Espoleados por la necesidad de autoorganizarnos también en el campo laboral e influenciados por experiencias como las del proyecto A alemán en la ciudad de Neustadt17, pensamos que la única forma de mantener la continuidad de la comunidad de lucha que habíamos creado era ideando proyectos y vínculos fuertes con el territorio.Construyendo estructuras laborales que permitieran combinar en una sola esfera, el trabajo para sobrevivir, el trabajo por hacer política y el trabajo personal, todo vinculado en vez un territorio concreto, nuestro barrio. Sólo de esta manera podíamos repercutir la hipermovilidad laboral y residencial que imponen las nuevas formas de producción post-fordistas y terciarizadas y seguir con nuestra tarea militante.

Este motor inicial nos propulsa a conocer la experiencia cooperativa más a fondo, tanto a nivel de organización y gestión productiva para el presente y futuro, pero también como un referente pasado con un gran potencial de vinculación afectivo-política. Así, buscando entre los rastros de algunos de los precedentes históricos de las prácticas de cooperación social en el barrio, desenterraremos la memoria del cooperativismo de consumo proletario, como un movimiento social de gran fuerza y ​​arraigo en nuestro país. Para potenciar el cooperativismo autogestionario a la actualidad, creamos el Proyecto Barrio Cooperativo, como una táctica comunicativa transversal para intentar extender la economía solidaria, la intercooperación y esta forma de gestión colectiva que son las cooperativas en todos los ámbitos económicos .

La labor no es fácil, la crisis económica pero también política, hacen que constantemente se nos planteen nuevos retos. En realidad, la emergencia del 15m también tomó, en cierta medida, a contrapié, en la Asamblea de Barrio de Sants, en un momento de impasse y de debates internos, que propició una tímida reacción colectiva ante las primeras ocupaciones y acampada de Plaça de Sants. Aunque mucha gente del ABS si que participó a nivel individual, por muchas fue emocionante pero también paradójico, encontrarse de repente, asambleas de 300 personas-una articulación efectiva de Asamblea de Barrio en funcionamiento-cuando la ordinaria no acababa de funcionar.

Así pues, el 15M abre un nuevo ciclo de luchas también en el barrio, una nueva fase de esta larga marcha hacia la transformación social que, curiosamente, también lleva 15 años de funcionamiento. Habrá que saber vencer las rigideces, aprender a matar las viejas estructuras para que puedan aflorar las nuevas. Tener la paciencia y el arte imposible de la transmisión de la experiencia, en temas que sólo se pueden aprender por uno mismo ya base de equivocarse. Habrá que ser lo suficientemente elásticos para poder mantener vigentes la infraestructura disponible y posibilitar la creación de nuevas formas de autoorganización. Cuidar las condiciones y de la capacidad de conectar discontinuidades personales y colectivas, compatibilización de ritmos y mantener un equilibrio en los roles.

Una vez más tendrá que velar por la reproducción y generalización de la cooperación y autoorganización social en medio de la tormenta de un mundo competitivo y capitalista. Como diría un viejo cooperativista, será necesario avanzar como los cangrejos, a la inversa ya contracorriente de los malos vientos del capitalismo.

Y, no tengo ninguna duda, se hará. Lo haremos!

Notas a pie de página:

1. El único acierto de este panfleto ha resultado tener un título profético.Hessel, Stéphan, ¡indignos sesión! Destino: Barcelona, ​​2010

2.La indignación según Spinoza en: Hardt, M y Negri, T Commonwealth Akal: Madrid, 2011 (pp 243-247)

3.Sense este gesto colectivo que la acompaña, la indignación resulta impotente y fácilmente recuperable por el poder

4. Estos autores se inspiran en los gráficos de los ciclos económicos de acumulación generados por los economistas, para leer los procesos cíclicos y pendulares de participación de los movimientos sociales. Hirschman, A Interés privado y acción pública, Fondo de Cultura Económica, México, 1986. Funes Rivas, MJ “Albert Hisrschman y apoyo fenomenología de la Participación: una revisión crítica” en: Reyes 74/96 (pp 173-188). Y también: Tarrow, S El poder en movimiento: Los Movimientos Sociales, la acción colectiva y la política, Alianza editorial: Madrid, 2004

5. A pesar de sus ideas conservadoras y protonazis Carl Shmitt fue uno de los pensadores claves y más clarividentes de la ciencia y la filosofía política.Cita a: Cavalletto, A Mitología de la Seguridad, Adriana Hidalgo editora, Buenos Aires, 2010.

6. Zibechi, R Territorios en resistencia. Cartografía política de las Periferias urbanas latinoamericanas, Baladre-Cgt-Zambra-Ecologistas en Acción, Málaga, 2011 (pp31). Zibechi sigue el argumento de Lefevbre sobre la producción del espacio.

7. La distinción crítica y funcional entre medios-fin es también uno de los elementos claves del éxito, una asamblea pierde el sentido y la potencia cuando se convierte en un fin en sí mismo, como en parte y ciertos momentos, sucedió en Plaza Cataluña.

8. El espectacular, col colonizar por el capital desde hace unas décadas-como diría, Debord-sólo puede ser un momento más donde se concretan las luchas de cada día, nunca el único medio, y mucho menos, un fin en símisma. Precisamente, los momentos de debilidad de articulación de la crítica se perciben con meridiana facilidad cuando la protesta es excesivamente mediatizada. Es entonces cuando el monopolio del espectáculo recupera y tregiversa por su provecho las armas de la crítica. Y se impone sin piedad, cortando de raíz cualquier posibilidad de desarrollo de potencia colectiva.

9.Ealham, Ch. La lucha por Barcelona, ​​Alianza, Barcelona: 2005

10. Otra vez, la necesidad de un espacio de acción autónoma precisa de un lugar propio desde donde ponerla en común, y si hay lugares abandonados por la dinámica especulativa del gran capital, la práctica cotidiana de la ocupación ha conseguido posibilitar y legitimar, en cierta medida, la recuperación y ocupación de edificios vacíos. La impugnación de la propiedad mediante el uso, el cuestionamiento del privado mediante la institución del común. Después del movimiento de okupación, las okupaciones lejos de acabarse van y han continuado, como por ejemplo: Miles de Viviendas, La Fiera y El Monstru, Magdalenas, La Tejedora, La Revoltosa, La Barbería, La Rimaia, Barrilonia, La Carbonería … Si hay alguna reminiscencia de lo que eran los ateneos y la sociabilidad proletaria de los años 20 y 30, se encuentra sin duda dentro de algunos Centros Sociales Ocupados, por permanentes o efímeros que resulten. Encontramos algo de esa sociabilidad dentro del ambiente de intensidad y efervesència revolucionaria del Banco reapropiado por el movimiento del 25S.

11. Miró, Y “El Banco Okupado y la huelga general” en: Espacio en Blanco El impasse de lo político, n º 9-10-11, Bellaterra

12. Por otra parte, es verdad que sólo certifica que estamos en tiempos duros, de intensificación de la protesta, donde la crisis aprieta y el gobierno neoliberal que domina está endureciendo las medidas contra la disidencia. A pesar de todo, que haya puesto fin a esta acción de esta manera es circunstancial y contingente, atribuible a la desgracia de una jueza implacable e inclinada a una represión expedita. Porque hacía tiempo – a no ser por su “hermano mayor”, el edifici15o de 9barris-que una ocupación no conseguía tales muestras de apoyo y legitimidad social entre las redes vecinales del barrio y de la ciudad.

13.Hardt, M y Negri, T Commonwealth, Akal: Madrid, 2011.

14. Para más información sobre este ciclo se recomienda consultar las cuatro ediciones de los anuarios del contrainfos de 1998 a 2003, realizados y editados por el Colectivo Zitzània. Se pueden encontrar en el Centro de Documentación de La Ciudad Invisible.

15. En 2001 un contingente importante de personas provenientes del Ateneo Libertario de Sants de los años 70 entraron en la Asamblea de Barrio aportando su experiencia y transformando también exponencialmente su composición.

16. Después de un proceso judicial estos jóvenes, que habían sido torturados y maltratados, fueron absueltos sin cargos. Y seis policías de la Brigada Provincial de información-Grupo VI de la Policía Nacional fueron llevados a juicio por torturas.

17. Más info en: http://www.sants.tv/?sec=1&fit=09090200301101