Telèfon llibreria: 932 989 947 cooperativa@laciutatinvisible.coop

Arriba l’estiu i, amb ell, una mica de temps lliure i calma per poder endinsar-nos en tots aquells llibres que hem anat deixant damunt la tauleta de nit o que hem deixat a les prestatgeries de totes les llibreries que hem trepitjat i que no hem adquirit per no abandonar-lo vilment a un racó de casa per falta de temps. Nosaltres us intentem ajudar amb una petita selecció de llibres per aquest estiu, esperem que us agradin i que els gaudiu! No cal dir que els trobareu tots a la nostra botiga física i a la botiga online.

Narrativa

 

Alexandra Schneider und ihr Casiotone, Joan Miquel Oliver (l’altra editorial, 2018)

Després de Setembre, octubre, novembre, Joan Miquel Oliver torna a l’escriptura per portar-nos una novel·la curta i molt fresca sobre la història de n’Alexandra Schneider, n’Albert Pinya i en Joan Miquel Oliver mateix, únics supervivents d’una invasió extraterrestre –perpetrada per alemanys– a Mallorca. L’efecte és que tothom s’ha convertit en cabres i el trio són els únics que tenen la clauper poder salvar la població. Amb tocs humorístics i defugint de tota èpica i espectacularitat, Oliver ens mostra una Mallorca que ja ha estat envaïda fa temps, màquines de clonació, una illa de Cabrera a vessar, restaurants i carreteres desertes i, sobretot, aventures que només han pogut sortir del cap d’aquest solleric que no es cansa de regalar-nos genialitats.

 

 

 

Istanbul, Istanbul, Burhan Sönmez amb traducció de Pelin Dogan i Miquel Saumell (Edicions del Periscopi, 2018)

“La vida era breu, els contes eren llargs. Nosaltres també volíem convertir-nos en un conte, barrejar-nos i fluir amb les aigües del riu anomenat vida. Explicar contes era una manera d’expressar aquest desig.” Exactament, expressar el desig de llibertat de persones lluitadores empresonades en una presó subterrània a la ciutat d’Istanbul. Voler convertir-se en conte per poder escapar de les tortures i les parets terribles d’una cel·la. A baix i a dalt, a dins i a fora, trencar els límits. Fer volar la imaginació per esbocinar els barrots i poder passejar per una ciutat que fa mal però que dona vida. Això és el que fan els cossos presos de ments lliures d’aquesta novel·la, on la ciutat, màgica, bella i cruel, esdevé el personatge omniscient que ho agombola tot. I això és el que fa Burhan Sönmez amb la seva història, convertir la realitat –l’autoritarisme i la repressió cruenta d’Erdogan-, en un conte-paràbola terriblement bell, per denunciar-ne els funestos engranatges de la maquinària repressiva. La traducció d’Istanbul, Istanbul de Burhan Sönmez és un altre regal d’Edicions del Periscopi, com sempre, una garantia de qualitat i sensibilitat literària. És un d’aquells llibres, que obris la pàgina que obris, trobes expressions tan profundes com la cel·la des d’on s’emeten, frases tan commovedores com els relats que entrecavalca incansablement, en un brollar d’una deu inesgotable. Precisament, si algun defecte li trobem és per excés i no per carència. Ens preguntem si potser Istanbul, Istanbul és massa bo, obligant-te a mastegar i digerir mentalment cada mot i oració, fins que acabes una mica ple, sadollat de tanta genialitat.

 

 

Sagitari, Natalia Ginzburg amb traducció de Marina Laboreo(edicions de la ela geminada, 2018)

Italo Calvino va dir que les novel·les s’escriuen amb les paraules de cada dia. No sabem si pensava en la seva companya d’editorial Natalia Ginzburg quan ho va dir, però ben bé que podria ser la definició de com escrivia la italiana, capaç d’escriure una novel·la on la veu narradora, una jove de 23 anys, no esdevingui en cap moment la protagonista de la història. Una història plena de silencis, mentides i enganys i infelicitat. Una infelicitat que, paradoxalment i per com la narra Ginzburg, ens fa més felices a les persones que agafem amb les mans els seus llibres d’un estil indirecte que va directe a les entranyes.

 

 

 

 

 

El barri de la plata, Julià Guillamón (Els llibres de l’Avenç, 2018)

El barri de la Plata del Poblenou és l’escenari d’aquesta novel·la biogràfica, escrita com un homenatge a un barri, a una família i a una època. Guillamón, fent arqueologia d’ell mateix, ens explica d’on vé, disseciona el seu jo plural a través de les persones i els llocs que l’han vist créixer al llarg de la vida. Un llibre-barreja ple d’imatges suggerents que transcorre a mig camí de tot. A mig camí entre el Poblenou obrer i la menestral Gràcia, entre la rural Toga de l’Alt Millars i la decadència elegant d’un hostal d’Arbúcies, entre l’obrerisme de taller, els toros i l’alcohol i la tendresa soferta d’una generació de dones treballadores. A mig camí, en definitiva entre el seu pare i la seva mare, entre el relat (auto)biogràfic i l’exercici memorialísitc. L’autor evoca imatges, paisatges i emocions, barrejant records i pressentiments, es mobilitza emocionalment i ens convoca a (com)moure’ns amb ell. I, per moments, -especialment de forma brillant durant la primera part i a l’epíleg del llibre- ho aconsegueix sobradament.

 

 

Els desposseïts, Ursula K. Le Guin amb traducció de Blanca Busquets (Raig Verd editorial, 2018)

Celebrem enormement la recuperació i reedició dels grans clàssics d’Ursula K. Le Guin. Feliçment ja ha passat el temps en que era impossible trobar algun dels seus llibres en qualsevol llibreria, i que havies de tirar de fotocòpia de fotocòpia per poder-los assaborir. Ara és l’hora de Els desposseïts, gràcies a la bonica i curosa edició de Raig Verd, un llibre de ciència ficció a l’ús que planteja l’antagonisme entre dos planetes, i quin resultat té l’entrecreuament de persones de Móns dialècticament oposats. Especialment recomanable per lectors joves, la trama contraposa necessitats i recursos, progrés i autoprotecció, ciència i gènere, utopia i distòpia, un mirall invertit que planteja contradiccions que inauguren l’oportunitat d’anar més enllà de l’evident. Sens dubte, Le Guin és un dels referents ineludibles del feminisme i de la novel·la de ciència ficció i fantasia de l’últim segle, una revolucionària de la imaginació, i és una veritable llàstima -que sembla que hagi hagut de morir-se enguany- per reconèixer-li el mèrit a una trajectòria brillant i prolífica. Per qui vulgui aprofundir en la seva figura recomanem l’assaig Contar es escuchar. Ursula K. Le Guin sobre la escritura, la lectura, la imaginación de l’editorial Circulo de TizaEn castellà el podreu trobar aquí, gràcies al Col·lectiu Bauma.

 

 

 

Infantil

 

Jo vaig amb mi, Raquel Díaz Reguera (Thule, 2017)

Si ets una nena i t’agrada un nen tindràs moltes oportunitats perquè tothom et digui el que has de fer perquè ell es fixi en tu. Tothom tindrà idees: “potser si et treus les ulleres…”, “potser si no vas sempre amb aquest somriure tan gran…”, “potser si deixes de taral·lejar cançons tot el dia…”, etc. El resum és fer moltes coses per des-fer-te i que, al final, no et trobis i ni tu mateixa puguis veure’t. Com et veuran, la resta, si tu no et veus? Un conte preciós i magnífic per treballar l’autoestima de les nenes, un treball primordial i imprescindible perquè les nenes d’avui no caiguin demà sense paracaigudes a la societat patriarcal que els diu com han de ser.

 

 

Es busca casa!, Wieland Freund i Tine Schulz (Takatuka, 2018)

Què hi fa un drac petitó, a una protectora d’animals? La seva gran alegria seria sortir-ne amb algú que el vulgui estimar i acollir, però sembla que no té tanta sort com els gossos, gats i conillets que l’acompanyen. Però un dia arriba una família en què cada membre vol un animal diferent… Fins que veuen el drac petitó. Un conte per a les més petites amb un format genial (fàcil de netejar) i ideal per aquests dies d’estiu, on l’amor pels animals sembla que n’hi ha que se’l deixen a qualsevol carretera.

 

 

Assaig

 

El Congrés de Sants. 1918, Manuel Lladonosa Vall-llebrera (Descontrol edicions, 2018)

Si us vau perdre la conferència per commemorar el centenari del Congrés de Sants de 1918, no patiu, l’editorial Descontrol ha reeditat l’únic llibre que ha parlat sobre aquell esdeveniment crucial per la classe obrera catalana, de Manuel Lladonosa. Les actes, els principals debats, les grans decisions… tot en aquest llibre. També, com a complement, i si ho preferiu podeu veure aquí gravades les conferències d’aquell dia.

 

 

 

 

 

Mujeres que ya no sufren por amor, Coral Herrera (Libros de la Catarata, 2018)

Que l’amor romàntic ha estat una droga que ens han volgut fer consumir com l’aire que respirem no és res nou, però sí motiu de preocupació i reformulació de les nostres relacions amoroses. Herrera signa aquest assaig per reflexionar com les dones cada vegada tenim més clar que les nostres relacions han d’estar buides d’individualisme, sacrifici i violència i advoca per una diversificació dels afectes com a antídot contra la dependència emocional, així com la voluntat de promoure una cultura amorosa que vulgui dir amor cap a la col·lectivitat i, sobretot, cap a una mateixa. Perquè l’amor cap a nosaltres mateixes és un acte de desobediència civil i una forma de resistència davant la guerra que el capitalisme i el patriarcat sostenen contra nosaltres i només juntes aconseguirem convertir la utopia romàntica individualista en una utopia amorosa en què hi capiguem totes.

 

 

 

 

Habitar en comunidad, Lacol i La Ciutat Invisible (Libros de la Catarata i Fundación Arquia, 2018)

En els darrers anys un nou model d’habitatge comença a conèixer-se i a ser tingut en compte: l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús. Amb aquest llibre, juntament amb les companyes de Lacol Arquitectura, hem volgut aportar el nostre granet de sorra en aquest àmbit i explicar-hi els principis que defineixen el model, els elements necessaris per desenvolupar un projecte d’aquest tipus i explorar com el cooperativisme d’habitatge en cessió d’ús és capaç d’impulsar processos de transformació social. A més es posen en contrast experiències ja existents a Catalunya, l’estat espanyol i la resta del món per poder detectar les potencialitats i metodologies de cadascun dels projectes.

 

 

La sociedad del rendimiento, DDAA (Katakrak liburuak, 2018)

Una imatge que comença a ser habitual de la nostra quotidianitat és la d’un transeünt caminant amb un got de cafè de plàstic amunt i avall. Se’ns exigeix tant en aquesta societat neoliberal que no tenim ni temps per fer un cafè amb calma. A la societat del rendiment, l’optimització d’un mateix està a l’ordre del dia, hem de ser rendibles en tot moment, generar valor pel capital a totes hores, fins i tot quan ens desconnectem del flux productiu. Les parets de la modernitat industrial -casa, curro, lleure- es difuminen i el pitjor de tot és que ens creiem que som lliures, que tenim capacitat de decisió. Què el primer que fem quan ens llevem sigui mirar el mòbil; què fem més cas -o ens afectin més- les relacions virtuals que les de carn i óssos; què sortim a córrer, de festa, a ballar o anar amb bicicleta com desesperats a les hores lliures a ple rendiment; què visquem l’amor com a simple guarisme quantitatiu; què podem parlar de voler la revolució però estem reproduint, sense saber-ho, les trampes quotidianes dels designis de l’hegemonia neoliberal.

 

 

 

 

Autoconstrucción. Por una autonomía del habitar, John F.C. Turner (Pepitas de calabaza, 2018)

Pels qui ens agraden tots aquells escrits o reflexions sobre l’entorn urbà, aquest llibre és un monument, que, a més, portàvem esperant fa un temps. L’obra – i sobretot, la pràctica- de l’arquitecte John F. C Turner és poc coneguda a casa nostra, però es tracta d’una trajectòria molt valuosa, sempre al servei dels més humils. Una de les seves aportacions més conegudes és quan va demostrar que al Perú, els habitants dels poblats de les vulgarment dites barraques, de les perifèries de les ciutats llatinoamericanes, eren substancialment més feliços que aquells que es beneficiaven d’un pis estatal de protecció oficial. Malgrat la major comoditat i confort dels pisos estatals, les xarxes de solidaritat informal i suport mutu dels poblats garantien certa estabilitat als seus habitants. La protecció comunitària resultava més efectiva que la protecció oficial. A partir de casos pràctics, en tots els seus llibres, Turner ens mostra com de fonamental és respectar i fomentar l’autonomia, l’autogestió i la sobirania dels usuaris, dels que hi viuen, per construir emplaçaments equilibrats i a escala humana. En aquest llibre, es recuperen escrits inèdits en castellà de l’arquitecte i s’acompanya amb una sèrie d’articles de Jose Luis Oyón, Kathrin Golda-Pongratz i Volker Zimmermann, que, a més, han fet d’editors de la compilació.

 

 

 

Capitalismo y cuerpo. Crítica de la razón masculina, Mercedes Fernández- Martorell (Cátedra)

En aquest assaig, l’antropòloga Fernández-Martorell dissecciona com l’esdevenir de la concepció dels cossos en el mode de producció capitalista des del segle XVI fins a l’actualitat ha sigut clau per la perpetuació del sistema. Especialment, com s’han moldejat i sotmès els cossos de les dones a través de les institucions i malles de poder. I com, el feminisme ha generat la possibilitat d’un camp de batalla fecund trencant dualitats i vindicant la sobirania dels cossos.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ciutats cooperatives, Ivan Miró (Icaria editorial, 2018)

Somiem una altra ciutat, al servei del bé comú. Que no expulsa les classes populars sinó que les acull i transforma, perquè produeix i redistribueix equitativament la riquesa social. Una ciutat que afronta les necessitats econòmiques, socials i culturals dels i les seves habitants. Que suprimeix les desigualtats de classe, gènere, origen, opció sexual o racistes. Una ciutat per la vida: cooperativa, ecològica, solidària, feminista. La Ciutat Comuna.Tanmateix, per transformar el somni en vivència gaudida, cal combatre el malson de la ciutat capitalista, que promou l’apropiació de la plusvàlua urbana pels inversors, mentre trinxa les classes populars amb habitatges impossibles i precarietats al servei del turisme global. Però, com fem una ciutat per les persones i no pel capital? Com transitem vers una economia urbana per a la vida? Poden contribuir les iniciatives locals d’economia social i solidària a la producció d’una altra ciutat? Com fem barris, pobles, ciutats cooperatives?

 

 

Invitació a l’Economia Solidària. Una visió des de Catalunya, Jordi Estivill (Xarxa d’Economia Solidària i Pol·len edicions, 2018)

Amb Invitació a l’economia solidària, de Jordi Estivill, arriba el segon volum de la col·lecció Eines, una iniciativa de la Comissió de Formació de la Xarxa d’Economia Solidària i l’editorial Pol·len, que busca divulgar temes claus i d’actualitat en l’economia social i solidària catalana. En aquest cas, el volum és una excel·lent síntesi conceptual i històrica d’un conjunt de pràctiques socioeconòmiques – denominades “economia solidària” a partir de la dècada de 1980- que plantegen de forma indissociable la transformació social i la democratització política i econòmica dels recursos col·lectius. Per Estivill, l’economia solidària és la filla rebel de la vella economia social, que mentre satisfa necessitats de forma emancipadora, construeix les bases per un model econòmic alternatiu al capitalisme.