Debat-presentació ‘El discreto encanto de la política’

22 SETEMBRE 2016

19:30h a La Ciutat Invisible

c/riego 37 baixos

El proper dijous 22 de setembre a les 19:30 tindrem el plaer d’escoltar al Santi i a la Isabel compartint la seva experiència i dilatada trajectòria de lluita dins els moviments autònoms anticapitalistes. També serà una oportunitat per debatre amb ells sobre la palpitant actualitat política. Els dos convidats són figures referencials per a nosaltres, entre d’altres […]

discretoencantopolitica

El proper dijous 22 de setembre a les 19:30 tindrem el plaer d’escoltar al Santi i a la Isabel compartint la seva experiència i dilatada trajectòria de lluita dins els moviments autònoms anticapitalistes. També serà una oportunitat per debatre amb ells sobre la palpitant actualitat política.

Els dos convidats són figures referencials per a nosaltres, entre d’altres coses perquè sempre han sabut inventar i crear ponts que han superat transicions i travessies pel desert, per connectar de forma intergeneracional projectes antagonistes i esclats de protesta.

Això és el que precisament intentarem fer dijous: dialogar per traçar ponts que ens permetin transitar cap a un futur més digne i just socialment, a poder ser, fora del capitalisme.

Us hi esperem!

Vivim una segona Transició? Cap a on? Cap a què?

Ja s’ha convertit en un lloc comú assenyalar les similtuds del proccés de reestructuració política que estem vivint actualment amb les transformacions polítiques produïdes a finals de la dècada dels setanta. En aquella època, després de l’obertura d’un cicle d’oportunitats polítiques cap al que semblava un procés d’emancipació articulat en tres fronts de protesta: moviment obrer, moviment veïnal i moviment feminista; el poder va saber “redirigir”, tancar el cicle i recapturar la potència antagonista a cops d’una cruenta repressió i la institucionalització de part de les forçes contestatàries antifranquistes, mitjançant un pacte imposat verticalment des del comandament social. D’aquesta manera, la transició no fou més que una transacció per readequar el règim polític a les noves necessitats del mode econòmic d’acumulació endegat pel desarrollismo franquista, és a dir, una manera de perpetuar el domini de les mateixes èlits i classes socials que ja el venien exercint des de feia dècades.asamblearoca

Com llavors, també ara, sembla que lo nou trigui en néixer i lo vell en morir. Després de dècades en que el règim polític semblava corrompre’s i podrir-se en el propi descrèdit i deslegitimitat, ara sembla recuperar-se en mans del que s’ha anomenat la “nova política”. Però, què és lo nou? Fins on pot arribar l’anomenada revolució democràtica? O és que simplement vivim un relleu generacional de les èlits polítiques?

Què podem aprendre de la de finals dels setanta per no repetir els mateixos errors?

El llibre que presentem és una eina que bé podem utilitzar per mirar de respondre a aquesta pregunta. S’acompanya d’una reedició d’un text fonamental per l’anomenada autonomia obrera, la “Crítica de la izquierda autoritaria en Cataluña. 1967-1974”, de Ruedo Ibérico, escrit a dos mans – en aquell moment amb pseudònims- per en Santi i per Juan Antonio Díaz Valcárcel, una de les figures cabdals de l’obrerisme del periode. L’obra és un atac frontal al verticalisme, centralisme i al funcionament jeràrquic del marxisme-leninisme, -credo dominant en el període entre les forçes antifranquistes- i una defensa de l’autonomia de classe per impulsar autèntics processos revolucionaris. Seguint la màxima marxista de que l’emancipació de les classes treballadores serà obra d’elles mateixes o no serà, els autors identificaren que aquelles contradiccions en les formes de relacionar-se i de funcionament podrien contenir en gèrmen les causes de la recuperació i la derrota final d’un moviment obrer víctima de les pròpies contradiccions.

Salvant les distàncies, ara la forma partit ha acabat per reemergir de nou de les cendres prometent una “revolució democràtica” que se’ns apareix com un miratge. Torna a emergir l’opacitat, autoreferencialitat i verticalitat de la lògica de partit, reproduïnt dinàmiques similars a la dels grans partits de masses: la presa de decisions sota el càlcul electoral, la manca de transparència, la submissió a certs agents econòmics dels poders establerts, les picabaralles absurdes entre les diferents faccions polítiques o l’adjudicació de càrrecs de confiança, entre d’altres.

Així doncs, per ells, fugint de la pregunta leninista del “Que fer?” La pregunta més adequada seria: Com fer?

Que vol dir ser militant avui?

Si realment estem vivint una segona transició, com podem afrontar-la i afavorir que la sortida-canvi sigui cap a l’obertura d’alguna mena de procés emancipatori? Com encarar el combat per la política? Com fomentem l’apropiació de la mateixa per part dels seus protagonistes quotidians? Com ens reapropiem de l’expropiació de la política en curs? Com fugir de l’elecció del mal menor? Com escapar de la pinça representació-repressió? Com trencar amb el Jo Marca i tenir repercussió social? El nosaltres anònim? Propostes per l’acció? Per l’autoorganització en el moment actual?

Facebooktwittergoogle_pluspinterestmail

Deixa un comentari...